(article aparegut a La Directa número 268)
Adéu primavera. Quinze mesos desprès de la revolució del Gessamí, les pintades contra el règim a les parets de les cases encara perduren, però l’eufòria desfermada pel nou escenari polític obert amb la marxa del dictador Zine el Abidine Ben Ali s’ha convertit, per a moltes tunisianes, en decepció. Al país històricament més laic del Magreb, governat ara pel moviment islamista moderat Ennahda -en coalició amb el socialdemòcrata Ettakatol i el Congrés per la República –, la religió comença a impregnar tots els àmbits de la vida pública: el polític, el cultural, l’educatiu i -fins i tot- l’associatiu. El debat mediàtic està pràcticament copat per qüestions com la inclusió de la Xària com a font de dret en la nova constitució que s’està redactant, mentre que els desencadenants econòmics de la revolta -la corrupció del clan Ben Ali, l’altíssima taxa d’atur, l’abandonament de les zones més empobrides del país- continuen intactes. “El país està vivint un procés d’islamització evident. Els grups religiosos han fet entrisme en la majoria d’associacions polítiques i culturals”, es lamenta una jove dirigent d’Ettajdid, un dels tres grans partits d’esquerres. “A les escoles, mixtes i gratuïtes des de l’època de Bourguiba -el primer president de la Tunísia independent- es comença ara a separar nens i nenes, gràcies a la pressió dels grups salafistes, emparats per l’Ennahda”, afegeix. El conflicte entre el model de societat islàmica regida per la Xària que proposen aquests grups sunnites i el de societat musulmana laica que era el país fins ara, es fa cada dia més visible al carrer.
Paraules des del front 