L’assassinat d’un opositor desferma la crisi més greu des de la caiguda de Ben Ali

Article publicat a La Directa 305

Tunísia ha patit aquesta darrera setmana la sacsejada política i social més forta des del derrocament del dictador Zine el Abidine Ben Ali, ara fa dos anys i un mes. La tensió latent que es vivia en els sectors polítics i sindicals de l’oposició laica i d’esquerres ha sortit a la superfície catalitzada per l’assassinat de l’advocat i activista Chokri Belaïd. L’execució de Belaïd, un dels líders del Front Popular pels Objectius de la Revolució, coal·lició unitària d’esquerres formada per 11 partits polítics, ha estat el detonant d’una fractura política que feia un any –des de la victòria electoral de l’islamisme moderat de l’Ennahda- que es gestava. I és que, malgrat l’anomenada Primavera Àrab i l’arribada de la transició democràtica, la vida quotidiana de les activistes ha continuat essent pràcticament tan opressiva com en la dictadura, gràcies –sobretot- a l’activitat de grups salafistes violents.

Molt perseguits durant el règim de Ben Alí per motius religiosos, però també pel seu tarannà violent, aquests grups fonamentalistes -amb uns 7.000 membres arreu del país- han protagonitzat autèntiques caceres d’estudiants, artistes, sindicalistes i membres dels moviments laics, d’esquerres o feministes, i se’ls assenyala com a autors de l’execució de Chokri Belaïd.

Creixent mobilització a la tancada a l’Hospital de Sant Pau en defensa de la sanitat pública

Article publicat originalment al Setmanari La Directa

Una vuitantena de persones escolten amb atenció la xerrada sobre irregularitats en la gestió de la sanitat pública que Albano Dante, de Cafè amb Llet, els ofereix al hall de l’Hospitale de Sant Pau. Algunes usuàries de l’hospital s’aturen davant la paradeta permanent que les treballadores en lluita han col·locat a la porta de Sant Quintí, i els pregunten què és tot aquest escampall de tendes de campanya que omple el vestíbul. La majoria acaben signant el manifest en defensa de la sanitat pública que han el·laborat professionals de la salut, usuàries i activistes. Des que va començar la tancada indefinida a l’Hospital de Sant Pau –fa una setmana– s’han recollit ja més de 6.000 signatures.

Després de concentrar-se cada dimecres des de fa més de dos anys contra les retallades a l’Hospital, les treballadores de Sant Pau van decidir fer un pas endavant i iniciar un tancament indefinit, amb el suport del comitè d’empresa, en defensa dels drets laborals i socials. La gota que ha fet vessar el got ha estat la retirada de la paga de nadal, que cal recordar que no és un extra sinó una més de les 14 mensualitats que estipula el contracte, la retirada del fons social, del complement del menjador laboral triplicant el preu, de l’ajut d’escola bressol, l’anulació del complement de salari en cas de baixa per malaltia i l’acomiadament fa un mes i mig de 4 companys que estaven contractats en frau de llei, i que portaven entre 2 i 6 anys treballant al centre.

“La nació amazig existeix, però no és realista”

 Nora Miralles, Marc Miras/ Rabat (Marroc)

Entrevista publicada a Extramurs.cat en català i a Miradas de Internacional en castellà

Omar Idtnaine és analista polític i membre de l’Associacio Marroquina de Recerca i d’Intercanvi Cultural (AMREC en les seves sigles en francès), la primera entitat de defensa de la cultura amazig que es va crear al Marroc i la més gran. Fundada l’any 1967 a Rabat per un grup d’estudiants parlants de la llengua amaziga, el tamazight, l’AMREC naixia amb la vocació de garantir el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística i per promoure la llengua i la cultura imazighen (del poble amazig) per tots els mitjans possibles. Arran de la nova constitució, aprovada l’any passat, el tamazight -clarament minoritzat fins a la seva quasi desaparició durant dècades- ha estat declarat llengua oficial de l’Estat marroquí.

Com sorgeix el Moviment Cultural Amazig?

És difícil parlar de la qüestió amazig com un tot, ja que abasta un territori molt extens, des de les Illes Canàries a Egipte, i amb conjuntures molt diferents. Quan es va crear el que avui coneixem com a Moviment Cultural Amazig (MCA) del Marroc, la llengua i la cultura amaziga no estaven present als llibres, a les escoles o als mitjans. A més, no hi havia gaire informació editada  i la vam haver d’anar recopilant per tot el país. L’any 1980 es va celebrar a la Universitat d’Agadir un fòrum popular sobre la qüestió amazig, on hi van confluir els pocs moviments i organitzacions que llavors duien aquesta lluita. Al 1991 es redacta i es fa publica una Carta de Drets del Poble Amazig que recull les principals demandes del moviment al Marroc, enfocades sobretot a aconseguir la oficialitat de la llengua i a impulsar el tamazight dins les escoles, universitats, mitjans de comunicació i dins l’administració. A estendre-la a la vida publica, en definitiva. Parlem de moviment amazig al Marroc des de llavors, perquè el que existia abans eren petites associacions locals.

Íñigo Errejón: “La fi del govern chavista no suposaria la fi del procés de transformació a Veneçuela”

Entrevista publicada en català a Extramurs.cat i en castellà a Rebelión.org

Fa unes setmanes que l’Íñigo Errejón (Madrid, 1983) ha tornat de Caracas, on ha estat realitzant una investigació per a la Universitat Central de Veneçuela i ha viscut de prop els darrers esdeveniments, la victòria electoral i la recaiguda de Chávez, que han tornat a posar el país al centre de l’actualitat. Aquest doctor i investigador en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid i membre del consell executiu de la Fundación CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) és una de les ments més joves i lúcides que estudien els processos de transformació al continent llatinoamericà. Doctorat amb una tesi sobre el procés bolivià, el MAS i la construcció de l’hegemonia, ha escrit, juntament amb Alfredo Serrano el llibre ¡Ahora es cuando, carajo! Del asalto a la transformación del estado en Bolivia  (2011) i és membre del consell editorial de la revista Viento Sur.

 

Com han reaccionat els i les veneçolanes davant la gravetat de la recaiguda de Chávez? 

A les zones més populars i humils, a Caracas però sobretot a l’interior del país, cada anunci sobre la malaltia del president ha despertat una onada de mobilització popular, en la qual es barrejava una forma molt particular de viure la religiositat amb l’apreci per la persona i la identificació amb el personatge polític. Als barris més acomodats de Caracas, els ‘partes’ del Ministre de Comunicació eren rebuts amb petards i aplaudiments. Jo crec que en aquest cas el procés ha estat menys intens perquè els veneçolans ja hi estan acostumats. A més, després de les eleccions d’octubre, que van suposar una mobilització política massiva, el país es trobava en una espècie de ressaca electoral, de cansament acumulat. A nivell polític, tothom sabia que el president estava malalt i que això podia passar, però regna una certa incertesa. Ha quedat molt clar qui és el candidat, ho està també el traspàs de legitimitat que va fer Chávez cap a Maduro, pel qual va tornar expressament de l’Havana, però encara hi ha incògnites pel que fa al futur.