Íñigo Errejón: “La fi del govern chavista no suposaria la fi del procés de transformació a Veneçuela”

Entrevista publicada en català a Extramurs.cat i en castellà a Rebelión.org

Fa unes setmanes que l’Íñigo Errejón (Madrid, 1983) ha tornat de Caracas, on ha estat realitzant una investigació per a la Universitat Central de Veneçuela i ha viscut de prop els darrers esdeveniments, la victòria electoral i la recaiguda de Chávez, que han tornat a posar el país al centre de l’actualitat. Aquest doctor i investigador en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid i membre del consell executiu de la Fundación CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) és una de les ments més joves i lúcides que estudien els processos de transformació al continent llatinoamericà. Doctorat amb una tesi sobre el procés bolivià, el MAS i la construcció de l’hegemonia, ha escrit, juntament amb Alfredo Serrano el llibre ¡Ahora es cuando, carajo! Del asalto a la transformación del estado en Bolivia  (2011) i és membre del consell editorial de la revista Viento Sur.

 

íñigo-1-640x480

Com han reaccionat els i les veneçolanes davant la gravetat de la recaiguda de Chávez? 

A les zones més populars i humils, a Caracas però sobretot a l’interior del país, cada anunci sobre la malaltia del president ha despertat una onada de mobilització popular, en la qual es barrejava una forma molt particular de viure la religiositat amb l’apreci per la persona i la identificació amb el personatge polític. Als barris més acomodats de Caracas, els ‘partes’ del Ministre de Comunicació eren rebuts amb petards i aplaudiments. Jo crec que en aquest cas el procés ha estat menys intens perquè els veneçolans ja hi estan acostumats. A més, després de les eleccions d’octubre, que van suposar una mobilització política massiva, el país es trobava en una espècie de ressaca electoral, de cansament acumulat. A nivell polític, tothom sabia que el president estava malalt i que això podia passar, però regna una certa incertesa. Ha quedat molt clar qui és el candidat, ho està també el traspàs de legitimitat que va fer Chávez cap a Maduro, pel qual va tornar expressament de l’Havana, però encara hi ha incògnites pel que fa al futur.

La reacció de l’oposició ha estat força més mesurada que en ocasions anteriors…

Per començar no ha estat uniforme. Hi ha sectors que han demostrat una alegria necròfila mal dissimulada davant la possible mort de Chávez, imaginant que ara ja sí que se’l trauran de sobre, i d’altres que pensen ja en termes electorals i s’han mostrat més respectuosos i responsables. Fins i tot, ara que creuen que Chávez pot morir i que el veuen per tant com una figura menys perillosa o rellevant, l’han lloat públicament. L’oposició veu amb una certa por l’escenari que s’obre, perquè –tot i que sembla que succeirà el que tant desitjaven- els agafa en mal moment. Van quedar molt debilitats després de la derrota a les presidencials del 7 d’octubre, que va ser molt forta emocionalment i simbòlica perquè el relat mediàtic els havia autoconvençut que guanyarien. A aquest xoc s’hi va sumar la derrota a les eleccions regionals de fa unes setmanes, que els va privar de poder territorial i els va arrabassar feus històrics. La situació actual agafa l’oposició una mica amb el peu canviat, no està prou forta com per encarar ara una nova contesa electoral.

La successió

Aquesta incertesa pot estar relacionada o agreujada amb cert silenci oficial? Pot respondre a un intent de calmar els ànims o de fer temps fins que es resolguin les pugnes internes de les diferents corrents del PSUV?

Cal pensar, en primer lloc, que el PSUV és més petit que el chavisme. És cert que és un partit molt gran, però hi ha chavisme fora del PSUV i no tota aquesta identitat política nova que ha nascut a Veneçuela durant aquests 14 anys està inclosa dins el partit. De fet, qualsevol candidat que aspiri a tornar a obtenir una majoria popular a Veneçuela necessitaria ser capaç de parlar-li als sectors que no se senten identificats amb el PSUV, encara que aquest sigui el moll de l’os del chavisme. A partir d’aquí, el PSUV, com tots els partits polítics té diferents sensibilitats i famílies que, òbviament, pugnen per veure qui té més influència en el rumb de la formació i, per tant, del país. Però no és cert que hi hagi desavinences pel que fa al lideratge, per dues raons: en primer lloc perquè, en el moment en què Chávez viatja des de Cuba i designa a Nicolás Maduro com a successor, ja ningú qüestiona qui seria el candidat del chavisme en unes hipotètiques eleccions. I, per altra banda, perquè tothom sap que Nicolás Maduro no és Chávez, i que mai no ho serà, per tant no seria normal exigir-li que fos un altre Chávez. Maduro haurà d’exercir un lideratge més col•legiat, no en tindrà prou amb encarnar aquelles qüestions més carismàtiques i emocionals que Chávez posava sobre la taula i que explicaven el seu èxit polític, haurà de recolzar-se en un lideratge compartit amb d’altres lideratges que també jugaran un paper rellevant. L’herència de Chávez és massa pesada com perquè la carregui una sola persona.

Per què Nicolás Maduro? Per què no Adan Chávez, Diosdado Cabello o Elías Jaua? 

Les raons per les quals Chávez l’escull exactament se m’escapen, perquè sempre hi ha molta més política interna que la que un arriba a presenciar. Però jo diria que és perquè, per una banda, Maduro s’ha mantingut durant sis anys en el gabinet de govern, a més amb èxit, en un gabinet en què la rotació és alta, perquè la gent entra i surt amb força rapidesa. Ha fet una gran feina -reconeguda per tots els sectors- a la cancelleria (Ministeri d’Afers Exteriors), ha estat capaç de generar aliances àmplies que anaven més enllà dels espais ideològicament més afins, per exemple més enllà de l’ALBA, que continua essent el projecte més important. Jo crec que tothom reconeix aquest paper de Maduro. I, per tant, la seva elecció com a substitut podria tenir a veure també amb una certa voluntat de Chávez de mantenir aquesta aposta no només nacional, també internacional i, sobretot, regional llatinoamericanista. M’imagino que també l’haurà vist en millor disposició tant de guanyar unes eleccions, com de ser un candidat que integri les diferents sensibilitats dins del chavisme.

Quines possibilitats té Nicolás Maduro en unes hipotètiques eleccions? I al front d’un futurible govern?

Partiria com a favorit en una hipotètica campanya electoral, que seria tant més fàcil per a ell en funció de la proximitat de la mort -si es produís- del president Chávez. Seria a cavall d’aquesta emotivitat popular que es faria fort en la primera competició electoral del chavisme sense Chávez, en un procés similar al que va succeir a l’Argentina amb la mort de Néstor Kirschner, que va fer pujar a Cristina Fernández de Kirschner i li va donar uns magnífics resultats electorals, i polítics encara a dia d‘avui. Òbviament, Maduro tindria moltes més dificultats de les que va tenir Chávez a les presidencials de l’octubre passat, independentment de qui fos el candidat de l’oposició, que tot apunta que seria Henrique Capriles, però està per decidir si continua essent ell qui aglutina tots els sectors opositors. Serien unes eleccions que Maduro hauria de batallar dur per guanyar, perquè la transferència de legitimitat i de confiança popular no és directa, s’ha de guanyar.

Pensant en Maduro com a governant, jo diria que Veneçuela té molts reptes, alguns fruit d’errors o de deficiències històriques i, d’altres, paradoxalment, que són fruit d’aquests avenços, d’haver aconseguit guanys i haver generat noves fites assolir. Alguns d’aquests reptes i errors a Chávez se li perdonaven perquè era Chávez, però no li passaran a un altre.

Fites assolides i nous reptes per Veneçuela

Quines fites s’han assolit durant els 14 anys de chavisme?

S’ha aconseguit guanyar el combat a la pobresa, això no vol dir que hagi deixat d’existir, però se li ha partit l‘espinada i s’ha erradicat la misèria i la pobresa extrema. S’ha universalitzat la salut, l’educació, les pensions i s’està fent amb el dret a la vivenda, la participació política i la democràcia protagònica. A Veneçuela s’han posat els fonaments per a una democràcia que es mira en un horitzó socialista, però hi ha molts reptes oberts que s’estan resolent alhora: erradicar del tot la pobresa, gestionar un Estat que funcioni, construir un Poder Popular que descentralitzi les decisions, inserir-se en la regió i en el sistema-món en condicions menys desavantatjoses que les que s’havia heretat dels governs de l’oligarquia,… No hi ha cap país que hagi arribat tan lluny en un procés transformador havent de rendir comptes electoralment –d’una manera o d’una altra- cada any, és a dir exposat constantment a perdre el poder si no es sedueix una majoria de la població. Crec que aquest fet és clau a l’hora de jutjar el procés polític a Veneçuela, perquè hi ha apostes que es poden assumir, però que han de passar per l’aprovació popular cada molt poc temps, una aprovació que si no es produeixen rèdits a curt termini és difícil d’aconseguir.

Però queda molt camí encara. Quines són les prioritats, els errors a solucionar, els nous reptes a aconseguir en els proper anys de procés de canvi?

Els apuntava Chávez al discurs que va fer després de la victòria electoral de les presidencials. Crec que va saber llegir de forma intel•ligent quin era el sentit del vot, que no era un xec en blanc, sinó una voluntat de continuar amb el procés de transformació política i social en favor de les majories històricament empobrides a Veneçuela, però que també implicava algunes crítiques. Sanes, perquè aquest poble en la mesura en què s’ha acostumat a participar en democràcia, a què el poder emani directament d’ell, ha après també a reclamar, a qüestionar, a preguntar i a criticar. Entre les prioritats més importants, jo destacaria el problema del que allí anomenen serveis públics, les infraestructures de carretera i el subministrament elèctric, que són coses que afecten menys a Caracas però molt a la resta del país i que cal solucionar amb eficiència. Apuntaria també al problema de la inseguretat, que és important en la mesura en què destrueix el terreny cultural i l’espai social en els quals han d’arrelar els valors del socialisme. Sense un ús lliure de l’espai públic és més difícil construir comunitat, a més de fer insostenible la vida quotidiana. Hi ha zones en què l’Estat controla molt poc la situació i no pot garantir la seguretat pública dels seus ciutadans. És un dels grans problemes del procés de transformació, però no és atribuïble al govern ni aquest el paga electoralment. Precisament, els estats amb més criminalitat són l’Estat de Miranda, governat per Capriles, i el del Zúlia, que fins aquest desembre també estava governat per la dreta. Que no passi factura no vol dir, però, que no sigui un factor d’erosió del govern chavista.

Finalment, un altre dels grans reptes és el de l’eficiència, és a dir, la gent, a més de les grans transformacions socials, vol que les coses funcionin. Vol que les deixalles es recullin quan toca, que les carreteres estiguin en bon estat, que el llum s’encengui, que els permisos es tramitin. Vol que les grans decisions polítiques baixin correctament i acabin convertint-se en polítiques públiques que millorin la vida de les ciutadanes. Aquestes són les coses que a Chávez se li disculpaven i que a Maduro no se li passaran.

Més enllà del dia 10

Què passarà el dia 10, el dia en què Chávez hauria de ser investit com a president? L’oposició demana noves eleccions, però el govern chavista advoca per allargar el procés de presa de possessió…

És obvi que Chávez no serà investit el dia 10. Si el president morís abans del dia 10, aquell mateix dia haurien de convocar-se eleccions, segons la Constitució. Aquí hi ha dues interpretacions: convocar-les en 30 dies des del dia de la falta definitiva del president, o que 30 dies després de la falta es convoquessin, és a dir, no celebrar-les 30 dies després, sinó convocar-les el dia que en fa 30, que seria una forma d’aconseguir més temps. Si el president està viu el dia 10, malgrat no prengui possessió, el PSUV –que té majoria absoluta a l’Assemblea Nacional- aprovarà una extensió del permís temporal per al president.

Però perquè es vol allargar aquest procés, si el chavisme en surt beneficiat de convocar noves eleccions?

Fins que no mori Chávez, ningú no prendrà cap altra decisió. La meva opinió és que, des d’una perspectiva chavista, la confrontació electoral hauria de ser com més aviat millor, no només pel que dèiem abans de l’onada d’emotivitat popular que seria la principal basa de Maduro, també perquè ara mateix la dreta està considerablement debilitada, després de les presidencials d’octubre i les regionals del desembre passat, i per tant té una capacitat de reacció força més modesta. El chavisme, en canvi, ve de dues victòries i, a més, està molt més arrelat al territori. Vull dir, el PSUV és una maquinària política ben greixada i té 7 milions de militants “de carnet”, dels quals com a mínim 1.500.000 són militants actius, en el sentit logístic d’organitzar actes, enganxar cartells, parlar amb el veïnat i amb la gent dels barris o organitzar assemblees. I això l’oposició no ho té.

Per altra banda, la dreta, amb un bon candidat com és Capriles, que no és molt intel•ligent però obeeix molt els seus assessors, si se li deixa temps pot anar guanyant pes i també finançament, perquè ningú no dubta que la quantitat de donants internacionals que posarien diners, entenent que aquesta és l’oportunitat definitiva de treure’s el chavisme de sobre i frenar el procés revolucionari, seria enorme! Aquesta no és, però, l’opinió dels sectors oficialistes, que s’estimen més esperar, anar construint Nicolás Maduro com a candidat i veure també com reacciona la dreta, que té certes tensions i podria ser que s’hi produïssin ruptures. Hi ha sectors que volen guanyar temps. Però, a més de tot això, mentre el president visqui, ningú no prendrà cap altra decisió.

Hi ha crisi de governabilitat a Veneçuela, com diu l’oposició?

L’oposició s’està dedicant a construir i difondre un discurs segons el qual a Veneçuela s’estaria vivint una transició. És un discurs profundament ideològic, perquè mai no es parla de transició en els sistemes liberals democràtics. S’està suggerint indirectament que el país en aquest moment no és un país democràtic. Si el país està vivint una transició i una crisi de governabilitat, que és el que està dient l’oposició, llavors el millor és un govern de concentració nacional. És per això que la dreta va demanar tenir el primer vicepresident a la junta directiva de l’Assemblea Nacional, que finalment no li van concedir. L’argument era que feia falta unitat, compartir el poder enlloc de polaritzar. A Veneçuela no hi ha cap crisi de governabilitat, ni hi ha polarització, hi ha diferents opcions polítiques que concorren a les eleccions, el que passa és que una guanya repetidament. Però ningú no parla de polarització als Estats Units perquè la meitat voti als demòcrates i l’altra meitat als republicans. La diferència és que, quan un dels dos partits perd a nord-Amèrica reconeix la legitimitat institucional i la victòria de l’altre, cosa que a Veneçuela no acaba de passar perquè les grans qüestions estan en disputa, no es poden consensuar. Allà l’oposició no és una alternança electoral, és un altre projecte de país alternatiu al del procés revolucionari.

Seria possible que es produís un nou cop d’Estat, aprofitant la situació d‘incertesa?

No ho veig factible. És molt poc probable per tres raons: la debilitat de l’oposició, el viratge de l’exèrcit i el context internacional. És molt poc probable que l’oposició es despengi amb un nou cop d’Estat, no es respira a Veneçuela aquest ambient encès que volen difondre els mitjans opositors sobretot espanyols i nord-americans. La correlació de forces està clara, el chavisme és una majoria popular i institucional dins el legislatiu, que té la presidència del govern guanyada en unes eleccions, que té la major part de les alcaldies i hi ha un Tribunal Suprem ara per ara fidel a la Constitució Bolivariana, que sedimenta gran part del procés. I, d’aquest canvi en la correlació de forces hi ha un element clau que és l’exèrcit. L’exèrcit de Veneçuela ja no és el del 2002, gran part dels militars que van protagonitzar el cop d’Estat òbviament ja no estan en la mateixa posició. Per tant, els oficials que podrien capitanejar una iniciativa antidemocràtica contra la sobirania popular, ja no hi són. A més, en els darrers 10 anys, el procés de construcció política de l’exèrcit al servei del poble ha avançat força, i això ho fa encara més improbable. I el darrer motiu és l’entorn internacional. Amb un Estats Units molt debilitat en d’altres fronts internacionals, i en un escenari d’una gran inserció regional de Veneçuela, és molt poc probable que algú intenti un cop d’Estat. Veneçuela no és Paraguai, ni és Hondures, i no només està al MercoSur, compta amb el suport de les principals organitzacions i governs de la regió: Brasil, Argentina, fins i tot del govern colombià, amb qui s’han millorat relacions malgrat les diferències ideològiques. Ara bé, que no sigui possible no treu que els sectors més reaccionaris de l’oposició no puguin intentar algun tipus de maniobra desestabilitzadora.

Escenaris de futur a Veneçuela

Amb Maduro al front del país com a president electe, baixaria el to bel•ligerant d’alguns mitjans internacionals? Creus que les relacions internacionals de Veneçuela canviaran si l’ex-canceller arriba a la presidència?

No. És cert que Maduro te característiques personals diferents de les de Chávez que fa que sigui menys fàcilment ridiculitzable pels oligopolis mediàtics i, per tant, és previsible que decaiguin un xic els atacs, però l’assetjament fonamental per part de les antigues potències colonials o neocolonials no responen a l’animadversió per una persona, sinó a raons econòmiques. Fan menys negoci quan Veneçuela és sobirana, quan els veneçolans prenen el control del seu petroli o quan expulsen les multinacionals espanyoles. Els grups transnacionals fan menys diners a Veneçuela des de l’inici del procés revolucionari. Bé, no tots, els que han acceptat el nou marc legal que han votat els veneçolans estan fent molts diners. Crec que l’assetjament d’aquests països continuaria amb Maduro al govern, especialment ara que la crisi, particularment a Europa fa que sigui molt més difícil sostenir la demonització dels processos polítics de canvi a l’Amèrica Llatina. Ara que les elits del sud d’Europa cada vegada poden oferir menys recompenses per l’obediència, per l’empobriment massiu de la població i el deteriorament accelerat dels drets polítics i socials, els exemples llatinoamericans que estan transformant en democràcia les condicions de vida dels desposseïts, són molt perillosos. Veneçuela continuarà estigmatitzada.

Situem-nos a l’escenari d’una hipotètica victòria de la dreta a Veneçuela. Estan suficientment afermats els canvis aconseguits en aquests 14 anys de procés com perquè no hi hagi un retrocés absolut? El fet d’estatalitzar i no cooperativitzar els sectors estratègics no facilita aquest retrocés si canvien de mans?

Que a Veneçuela hi hagi democràcia significa també que el rumb del país pot variar si així ho decideixen els seus ciutadans. Es poden donar passes enrere en el procés de transformació socialista, però aquests no han de ser necessàriament irreversibles. Les correlacions de forces, els avenços econòmics, les noves lleis que se solidifiquen en la Constitució, les noves construccions socials, la nova cultura política, tot això són coses que no es canvien d’un dia per un altre. La dreta tindria molt complicat governar Veneçuela havent guanyat per una diferència mínima –perquè si guanyessin seria pel mínim- governant amb una Constitució que no els agrada, contra la que van votar en el seu moment, amb un exèrcit en el qual hi ha una profunda consciència que no pot tornar a ser el cos privat de les oligarquies, sinó que ha d’estar al servei de les necessitats del poble, amb un Tribunal Suprem que defensarà la Constitució vigent, amb tota l’estructura del Poder Popular, amb una Assemblea Nacional en la qual el PSUV hi té majoria absoluta… Fins i tot es podria donar el cas que aquest govern hagués de cohabitar amb un parlament de signe diferent, com passa als Estats Units.

I, sobretot, es trobarien amb una cultura política molt diferent a la que van deixar fa 14 anys quan van marxar, perquè la major transformació que hi ha hagut a Veneçuela no han estat les lleis que s’han adoptat, ni els beneficis socials, sinó el canvi en la mentalitat col•lectiva, en la cultura política, en la forma d’entendre que és la política i perquè serveix. Tot això ha canviat a Veneçuela. Quina és la prova? Que Capriles va haver de vestir el seu discurs de progressista per a intentar guanyar les eleccions, quan té una militància juvenil a l’extrema dreta i la primera vegada que va ser diputat ho va fer pel partit homòleg del PP espanyol, la COPEI. Això reflecteix que alguna cosa substancial ha canviat en l’escenari polític veneçolà, que l’eix de gravetat s’ha desplaçat considerablement a l’esquerra i ha fet que coses que abans es consideraven “del chavisme”, com la sanitat universal, avui una gran majoria les hagi assumit com a pròpies, fins i tot aquells que no voten pel PSUV. Una victòria de la dreta seria un pas enrere pel procés, però no necessàriament  la seva fi.

I, a nivell internacional, què passaria amb l’ALBA? Està garantida la seva continuïtat sense Veneçuela al timó?

Sense un govern socialista a Veneçuela no pot existir l’ALBA. La seva desaparició ocasionaria impactes molt diferents segons els membres que formen l’aliança. Per a Cuba seria especialment desastrós, així com pels petits països caribenys que formen part de l‘ALBA. Per Bolívia o l’Equador seria danyí però no afectaria al seu rumb. En general la desaparició d’aquest marc tindria un gran impacte en la regió.

Què ha aportat el procés transformador a Veneçuela a la regió i al món? Quines conseqüències tindria un viratge en el govern del país pel procés de sobirania i empoderament que està vivint Llatinoamèrica?

A diferència de la resta de països de la regió, Veneçuela va començar essent una rara avis al món. Quan Chávez va guanyar les eleccions l’any 1998, el relat dominant era el de la fi de la història, el que deia que les utopies són un camí cap al totalitarisme. L’esquerra es replegava ideològicament i culturalment, coberta encara per la pols de la caiguda del mur de Berlín. No oblidem que 4 anys abans succeeix l’aixecament dels zapatistes a Chiapas, que serà un buf d’aire fresc perquè gairebé no hi ha referents emancipadors… Veneçuela quan comença està pràcticament sola, pel caire dels governs que l’envolten i pel tipus d’imaginari polític dominant a l’Amèrica Llatina. 14 anys després, és part d’un bloc majoritari, format pels països que han trencat amb les polítiques neoliberals, que han recuperat la sobirania nacional i que estan redistribuint la riquesa. Amb accents molt diferents, òbviament, no tenen res a veure les polítiques que es fan al Brasil amb les que es fan a Bolívia, a l’Uruguai o, fins i tot si m’apures, al Perú. La regió ha canviat absolutament pel que fa al discurs hegemònic, i Veneçuela ha estat l’ariet d’aquest canvi. Ha fet caure els mites de que “no es poden fer certes coses”, especialment obrir un procés constituent revolucionari i democràtic, camí que després agafaran Bolívia i Equador i que es volia començar a transitar a Hondures i per això li fan el cop d’Estat a Zelaya. Veneçuela ha estat el motor principal de la construcció d’aquest pol antineoliberal i progressista a l’Amèrica Llatina.

És un moment crucial, per això la major part dels pobles llatinoamericans i no pocs sectors socials del sud d’Europa contenen la respiració i miren amb interés, preocupació i esperança el que pugui succeir ara a Veneçuela, perquè tindrà repercussions nacionals, regionals i, fins i tot, internacionals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s