“La nació amazig existeix, però no és realista”

 Nora Miralles, Marc Miras/ Rabat (Marroc)

Entrevista publicada a Extramurs.cat en català i a Miradas de Internacional en castellà

Omar Idtnaine és analista polític i membre de l’Associacio Marroquina de Recerca i d’Intercanvi Cultural (AMREC en les seves sigles en francès), la primera entitat de defensa de la cultura amazig que es va crear al Marroc i la més gran. Fundada l’any 1967 a Rabat per un grup d’estudiants parlants de la llengua amaziga, el tamazight, l’AMREC naixia amb la vocació de garantir el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística i per promoure la llengua i la cultura imazighen (del poble amazig) per tots els mitjans possibles. Arran de la nova constitució, aprovada l’any passat, el tamazight -clarament minoritzat fins a la seva quasi desaparició durant dècades- ha estat declarat llengua oficial de l’Estat marroquí.

Com sorgeix el Moviment Cultural Amazig?

És difícil parlar de la qüestió amazig com un tot, ja que abasta un territori molt extens, des de les Illes Canàries a Egipte, i amb conjuntures molt diferents. Quan es va crear el que avui coneixem com a Moviment Cultural Amazig (MCA) del Marroc, la llengua i la cultura amaziga no estaven present als llibres, a les escoles o als mitjans. A més, no hi havia gaire informació editada  i la vam haver d’anar recopilant per tot el país. L’any 1980 es va celebrar a la Universitat d’Agadir un fòrum popular sobre la qüestió amazig, on hi van confluir els pocs moviments i organitzacions que llavors duien aquesta lluita. Al 1991 es redacta i es fa publica una Carta de Drets del Poble Amazig que recull les principals demandes del moviment al Marroc, enfocades sobretot a aconseguir la oficialitat de la llengua i a impulsar el tamazight dins les escoles, universitats, mitjans de comunicació i dins l’administració. A estendre-la a la vida publica, en definitiva. Parlem de moviment amazig al Marroc des de llavors, perquè el que existia abans eren petites associacions locals.

Quins són aquells trets que distingeixen la cultura amazig?

Un és amazig perquè se’n sent, parla la llengua i està orgullós de la seva identitat. Hi ha moltíssims costums de la cultura anomenada marroquina que tenen un origen amazigh. La gel·laba és la vestimenta típica amaziga, el cuscús i el tajin, els plats més típics, formen part de la gastronomia amaziga, fins i tot les danses populars ho són. També tenim un tipus de teatre propi, amb màscares que representen animals, influenciat pel teatre grec, que el nostre poble va introduir aquí. La gent viu en amazigh al Marroc, però no en té ni idea de l’origen del que fa, porta o menja. Fins i tot la varietat marroquina de l’àrab està impregnada per la llengua tamazight.

Com era el poble amazig abans de l’arabització?

Teníem la ment molt més oberta. El poble amazig sempre ha estat molt permeable i ens caracteritzem per adoptar ràpidament allò interessant que aprenem d’altres cultures. Influenciem i ens deixem influenciar amb molta facilitat. Quan van arribar els colonitzadors àrabs, aquesta permeabilitat va fer que n’adoptessim els noms, la religió i la llengua ràpidament, sobretot al sud del territori marroquí, on les escoles coràniques van islamitzar la majoria dels seus habitants, però les tradicions culturals i les formes d’organització social es van mantenir. De totes maneres, durant aquesta època i en la etapa colonial posterior –en les regions ocupades pels francesos- el poder deixava prou en pau el poble amazig. Els veritables problemes van arribar quan Marroc va accedir a la independència i el país es va tornar centralista.

Què va passar llavors?

Es va arabitzar tot, allò hegemònic va passar a ser la va adquirir tot allò que els àrabs havien portat cap aquí. No es podia parlar de la qüestió amazig a ciutats com Rabat o Casablanca i les protestes i reivindicacions amazig estaven prohibides. Es va minoritzar moltíssim el tamazight i molts imazighen amagaven els seus orígens. No va ser fins els anys 80 que va començar a canviar alguna cosa.

Realment, què canvia a la pràctica la nova constitució marroquina?

Amb la nova constitució marroquina, el tamazight s’ha convertit en llengua oficial i la nostra cultura es reconeix com a identitat pròpia del Marroc. Penso que la constitució, que recull en gran part les nostres demandes, és bona pel futur del tamazight, però encara ens queda un llarg camí per assolir l’objectiu del reconeixement de la nostra cultura, i de la introducció de la llengua a l’ensenyament, als mitjans i a l’administració. Cal que la gent prengui consciència i s’enorgulleixi dels seus orígens i de la seva identitat.

És possible estudiar en llengua tamazight ara mateix?

Actualment, s’ensenya en aproximadament 200 o 300 escoles, la xifra varia d’un any a l’altre, ja que va en funció de si en aquell moment hi ha en plantilla algun professor que parli la llengua. També es pot estudiar en tamazight en algunes universitats. La primera en introduir-lo va ser la Universitat d’Agadir, l’any 2008, però ara també s’imparteixen classes en llengua amazigh a les universitats de Fes, des de l’any passat a Rabat, a Tetuan i a Uxda. En algunes, com la d’Agadir, es pot estudiar durant la carrera i en d’altres només en algun postgrau o màster.

Existeix premsa  pròpia en la vostra llengua?

Sí. L’any 1994 es crea el diari Tamunt, en llengua tamazight, però es deixa de publicar aquell mateix any per manca de fons. Desprès vindrien algunes publicacions com Amazighs, Tifawt o Tamazight, un diari editat per un militant de l’AMREC. Però l’únic que continua existint és la revista mensual Le Monde Amazigh, que parla del món imazighen en àrab i en francès, ja que encara hi ha molta gent que no sap llegir en l’alfabet propi dels amazig, l’alfabet tifinagh, que ara estem tornant a introduir a les escoles. També existeix un festival de cinema amazig a Ouarzazate, que organitzem des de l’AMREC.

Seria viable una nació amazig?

Penso que la nació amazig existeix, però no és realista. Tant de bo fos possible aconseguir algun tipus d’autonomia, però és complicadíssim imaginar una gran nació amb territoris tan diferents i amb governs tan poc proclius com els de Mali, Líbia o Tunísia. Per això ens limitem a demanar allò més pràctic, com l’extensió i reconeixement de la nostra llengua i cultura. Però sí, en essència tots els pobles imazighen formem part d’una mateixa nació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s