Somàlia, encara molt lluny de la pau i l’estabilitat

Somàlia ho tenia tot per ser un dels Estats més forts del continent africà: una situació geogràfica privilegiada, petroli, minerals, pesca abundant i un fort sentiment nacional, basat en una llengua i cultura comunes i en una religió compartida per la gran majoria de la societat, l’Islam. Segons explica Martin Meredith a Àfrica, una historia de 50 años de independencia – fins a la colonització occidental per part de Gran Bretanya, Itàlia i França, Somàlia era bàsicament una nació de pastors nòmades, repartits per un vast i despoblat territori, però amb una rica cultura popular i una complexíssima organització social basada en clans, subclans i famílies, que ha perdurat fins a l’actualitat.

Quan Somàlia es va independitzar, l’any 1960, amb un govern fort i de base democràtica, tot semblava presagiar que el control dels seus recursos el faria esdevenir un dels països motors de l’Àfrica negra. Però tot es va començar a tòrcer en 1977, l’any que Mohamed Siad Barre, el general que havia fet un cop d’Estat el 1969, va desafiar Etiòpia per recuperar el territori històric de l’Ogaden, que havia quedat sota sobirania etíop durant la descolonització. La guerra va arruïnar el país i va obrir la porta a l’entrada d’armes i d’empreses estrangeres i el govern va patir un daltabaix que va propiciar que, l’any 1991, els clans tradicionalment enfrontats comencessin una guerra civil que dura ja més de 20 anys. El país que tant prometia és avui un Estat fallit devastat per la violència quotidiana, pel terrorisme fonamentalista del grup Al Shabab i per una crisi humanitària constant, que ha generat ja més d’un milió i mig de refugiats i exiliats, i que va provocar la mort per desnutrició de més de250.000 persones entre l’octubre de 2010 i l’abril del 2012.

Eleak Mugimendua: “Volem fer passar la majoria social basca de la solidaritat al compromís”

Són aproximadament les 12 del migdia a la petita localitat costanera d’Ondarroa. El dia és gris, com tants d’altres, i amenaça pluja. Des del pont que travessa el riu Artibai, se senten crits. Crits que forcen la gola en un euskera que té cos i es sòlid entre les dents. “Urtza t’estimem! Urtza, el poble és amb tu!”, li diuen a la jove que resta dempeus amb el puny alçat mentre els antiavalots de l’Ertzaintza, la policia autònoma basca, s’enduen una a una a les persones que s’han congregat al pont per evitar la detenció de la noia. Fa 118 hores que aquests centenars de solidaris i solidàries de totes les edats, entre les quals l’alcaldessa d’Ondarroa, constitueixen un mur humà que envolta Urtza Alkorta, una jove condemnada a presó per col·laboració amb ETA.

Quan els policies són a tocar, Urtza agita les dues mans amb el puny tancat i crida als congregats “Ja hem guanyat, ja hem guanyat!”. Entrarà igualment a la presó, però s’enduu el caliu de tantes hores passades entre els qui consideren injusta la seva sentència, en el marc d’aquestnou escenari polític sense lluita armada que viu Euskal Herria. Finalment, la jove s’entrega a l’Ertzaintza, que l’arrossega per terra entre crits d’indignació dels solidaris, que retreuen als agents l’assassinat d’Íñigo Cabacas d’una pilotada fa tot just un any. La història de la resistència d’Urtza Alkorta, d’Ondarroa, acaba aquí, però el moviment de desobediència civil que ha organitzat el mur humà que l’ha protegida durant quatre dies, tot just comença a caminar.

Després de la fi unilateral del conflicte armat, amb més de 600 presos encara a centres de detenció espanyols i francesos i unes 200 persones pendents d’entrar-hi, l’activisme basc ha apostat fort per la defensa dels drets polítics mitjançant la via de la desobediència civil. Un dels màxims exponents d’aquesta nova estratègia és el moviment Eleakque ha impulsat, entre d’altres, l’aske gunea –o espai de llibertat- de Donostia fa unes setmanes, i aquest herri harresia – o mur ciutadà- que protegia Alkorta de ser arrestada. D’aquestes dues eines, que van camí de convertir-se en una fita històrica en la cronologia del conflicte, i dels objectius d’Eleak en parlem amb un dels seus portaveus, Txerra Bolinaga.