Entrevista a Eyyup Doru, representant a Europa del BDP, el partit kurd legal més potent de Turquia. El procés de pau, el desarmament de la guerrilla del PKK, el moviment de dones o la lluita a Siria i Iran són algunes de les qüestions claus que enfronta el moviment kurd d’alliberament nacional.
Marc Miras i Nora Miralles (Barcelona)
El Partit de la Pau i la Democràcia (BDP) és el partit polític kurd més gran de Turquia. Les seves demandes principals són l’autogovern i la democràcia de base pel territori del Kurdistan, comprès entre la pròpia Turquia, Iran, Iraq i Síria i habitat per més de 30 milions de persones. Eyyup Doru és el representant a Europa d’aquesta formació, que actualment està centrada en la seva tasca d’intermediària en el procés de diàleg obert entre el govern turc i la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Malgrat el seu estatus legal, 37 dels 100 alcaldes i alcaldesses del BDP es troben segrestades en presons turques.
El BDP és un partit legal. A què responen aquestes detencions massives?
La repressió contra el BDP respon a una estratègia que el govern turc va iniciar el 2009, quan es van trencar les negociacions secretes que mantenia amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Oslo, sota la supervisió del govern anglès. Les negociacions incloïen la celebració d’unes eleccions en les quals el govern turc creia que els kurds perdríem vots i diputats, però vam aconseguir doblar la nostra representació i passar de 50 a 100 alcaldies, i això tenint en compte que en el sistema turc una alcaldia ha de tenir més de 20.000 habitants.
Després d’això, es van tallar les converses amb el PKK i es va detenir a moltes personalitats kurdes, inclosos els 37 alcaldes, presidents d’associacions pro Drets Humans, advocats, grups d’estudiants, etc. En total han estat detingudes més de 8.000 persones des de 2009, representants polítics kurds però també militància local i de les bases, com a estratègia per deixar el poble sense capacitat organitzativa.
Com s’enquadra llavors el canvi d’estratègia, la voluntat de diàleg que mostra ara el govern turc?
La política que ha impulsat Turquia no ha funcionat, ja que la resistència del poble kurd ha estat massiva a nivell polític, militar i del carrer. A més, les rutes energètiques de gas i petroli, que són importantíssimes per a Europa, passen per Kurdistan des de l’Iraq i Síria fins a Turquia, cosa que ha obligat el govern a negociar un acord polític amb els kurds per fer passar els recursos pel nostre territori. Turquia necessita la pacificació per obtenir bons acords amb empreses energètiques com Exxon o Gazprom i, a nosaltres, encara que aquesta és una riquesa del poble kurd, el que ens importa és obtenir una autonomia real.
També la influència dels kurds de Síria, la regió dels quals fa frontera amb Turquia, ha forçat el govern turc a canviar d’estratègia, fins al punt de reconèixer públicament que estan negociant amb el president del PKK, Abdullah Öcalan. Com a BDP donem suport a la política de diàleg entre tots dos agents, però li recordem al govern turc que la problemàtica kurda també té una solució política que s’ha de discutir -paral•lelament a les negociacions amb el PKK- al Parlament.
Les negociacions de pau
Dies després d’anunciar el nou procés de pau van assassinar tres militants kurdes a París. La hipòtesi que s’estudia és que l’assassinat va ser una estratègia dels ultranacionalistes turcs per trencar el procés. No obstant això, encara no hi ha respostes sobre l’assassinat. Creu que hi ha una voluntat real d’arribar fins al fons de la qüestió?
El govern francès ha mostrat fins ara una ferma determinació de trobar als autors, ja que és un crim que no només afecta al poble kurd, al cap i a la fi tres dones i polítiques han estat assassinades al centre de París, i això ho converteix en una qüestió de seguretat també per França. Sobre l’autoria, a Turquia hi ha diversos sectors ultranacionalistes, sectors d’extrema dreta que s’alimenten de la guerra i de la venda d’armes i que s’oposen al procés de negociació. Ara s’ha sabut que l’home a qui van detenir com a sospitós de l’assassinat havia viatjat 10 vegades en l’últim any a una regió on sabem que s’entrenen els grups paramilitars que atempten contra personatges polítics i activistes. Sabem que darrere del crim està aquesta mena de GAL turc lligat a l’Estat profund que mai no ha estat dissolt.
A Turquia aquest aparell paramilitar -que va ser format per l’OTAN contra el perill d’una revolució comunista- encara opera. És la mateixa organització que va provocar el 1978 la massacre de Kahramanmaraş contra una minoria kurda aleví, el mateix que va assassinar 36 persones a Sivas l’any 1993. El més probable és que ells fossin els autors de l’execució de les tres militants, com demostra el fet que l’MHP i altres partits turcs d’extrema dreta es van felicitar pel crim de París públicament.
La voluntat era trencar el procés de pau, però no ho han aconseguit. Per què, tot i aquest atac tan directe, els kurds decidiu no trencar les negociacions?
Ambdues parts, el moviment kurd i el govern turc, així com la major part de la societat civil, es va pronunciar clarament a favor de la pau quan va succeir el crim. Tots els agents, fins i tot el Parlament europeu, van condemnar aquest intent de trencar el procés. De tota manera, el president Öcalan va suspendre les negociacions durant tres setmanes, però es va decidir no respondre a les provocacions i continuar endavant. De tota manera, el procés és llarg, així que ja veurem com transcorre.
En quin punt es troben ara les negociacions de pau?
El procés està començant, així que encara no hi ha gaire a explicar. Nosaltres, hem apostat des del principi per la negociació directa amb Öcalan, ja que ell és qui controla el PKK, a qui escolten. El PKK ja ha fet el primer pas (Öcalan va cridar a la guerrilla a desarmar-se i retirar-se de Turquia), i ara és el govern turc qui ha de respondre a les demandes dels kurds: una nova Constitució que reconegui el fet kurd, que contempli la realitat multiètnica i multicultural de Turquia i que garanteixi l’educació en la nostra llengua materna, l’alliberament de tots els presos i preses polítics i la convocatòria de noves eleccions.
El govern turc ha d’entendre que hi ha dues solucions: o accepta una sortida política global que comprengui també l’accés al Kurdistan de Síria, Iran i l’Iraq, o bé s’enfronta inevitablement a una separació, ja que no hi ha tercera via. Si Turquia no cedeix i no arribem a acords, tindrà problemes amb els kurds de l’Iraq, d’Iran, de Síria i amb els del seu propi interior, que som més de 20 milions. Cap Estat pot resistir contra el desig de llibertat d’un poble organitzat.
Tanmateix, aquesta sortida política no té com a finalitat la creació d’un Estat kurd … Quin és exactament el model d’autonomia que planteja el moviment kurd d’alliberament nacional?
Ja fa anys que el PKK no demana la independència, sinó un sistema d’organització confederal, on el Kurdistan sigui oficialment una autonomia democràtica amb unes forces armades kurdes, una bandera, una constitució, una nacionalitat, un comerç independent, etc, d’una manera similar al model d’autonomia del Kurdistan iraquià. La forma d’organització del PKK és confederal, s’organitza des de la base més mínima d’un poble fins a la ciutat més gran, i proposa un model de convivència similar al de l’organització.
El BDP pensa que l’Estat turc ha de ser descentralitzat i cada regió ha de tenir el seu propi autogovern, de manera que el govern central només sigui una forma de coordinació, sense poder decisiu sobre les regions. De fet, hi ha un debat obert ara mateix pel govern turc, que proposa un model d’organització com el dels EUA, amb un sistema presidencial, al qual diversos partits s’oposen perquè creuen que donaria el president massa poder. El BDP no som contraris a la proposta, sempre que s’accepti donar poders a les regions i que l’Assemblea Nacional i el Senat tinguin un contrapès que equilibri el sistema presidencial.
Quins territoris contemplaria aquest model? Seria una confederació entre els territoris que formen el Kurdistan, una confederació entre el Kurdistan turc i Turquia?
Aquestes són qüestions encara en debat. A Turquia hi ha uns 20 milions de kurds i kurdes, d’ells uns 10 viuen al Kurdistan turc i els altres 10 a Turquia. Per exemple, a Istanbul viuen uns 4 milions de kurds i fins i tot hi tenim 3 diputats del BDP i gairebé 400.000 vots. Com a partit, el BDP proposa dividir Turquia en 26 regions que s’auto-governin i siguin autònomes, a més del reconeixement del kurd com a idioma de l’Estat al mateix nivell que el turc.
Moviment de dones
El moviment kurd destaca pel seu discurs en favor dels drets de les dones. En què es tradueix aquest discurs a la pràctica?
El paper de la dona en la lluita social, política i fins i tot militar és molt important al Kurdistan. Les alcaldies són paritàries (actualment hi ha un 40% d’alcaldesses al BDP), també dins del partit el repartiment de càrrecs és igualitari al 50% i a més està dirigit amb un sistema de copresidència dona-home. Aquesta política l’apliquem des de fa més de 10 anys.
Al Kurdistan, la dona és una dinàmica de canvi social, lidera manifestacions i associacions, i comanda seves pròpies columnes a la guerrilla del PKK. En les zones governades per partits propers al PKK s’apliquen aquestes polítiques d’igualtat entre homes i dones i no d’una manera folklòrica, sinó per convenciment ideològic. Les dones del moviment decideixen no només sobre les qüestions que afecten les dones, sinó sobre totes les qüestions en general.
Això val per les militants, però a nivell social les dones al Kurdistan no gaudeixen d’aquesta realitat.
No, però el nostre partit té un 60% dels vots en les zones de majoria kurda i apliquem les polítiques d’igualtat en totes aquestes àrees. Quan les ciutats són dirigides per una alcaldessa, això té un impacte social que no es queda només en el si de la militància, sinó que es creen centres culturals, s’alfabetitza a les dones i se les empodera perquè prenguin part activa en la política i en les decisions col•lectives.
Dimensió europea del procés
Fa unes setmanes el president turc va criticar públicament el que considerava una excessiva permissivitat dels països europeus amb la diàspora kurda. L’endemà hi va haver detencions a França i a l’Estat Espanyol. Va ser aquesta la reacció d’Europa a les paraules d’Erdogan?
No en tinc cap dubte. Justament el mateix dia de les operacions policials el ministre d’Exteriors turc visitava París. Són Estats que es preuen de ser un garant de democràcia, però es presten a aquesta submissió, Turquia fa xantatge a aquests Estats i aquests la complauen arrestant kurds. Tanmateix, aquestes detencions han provocat diferents reaccions en el si de l’Estat francès, ja que fins i tot es va plantejar al parlament una llei de cooperació policial i securitària entre França i el govern turc. Els partits i associacions francesos que es solidaritzen amb el Kurdistan van iniciar una forta campanya contra aquesta mesura, que finalment va ser retirada. Espero que aquesta pressió dels moviments socials i polítics europeus serveixi perquè els seus governs es desmarquin del de Turquia i deixin de detenir activistes d’associacions pro-kurdes en els seus propis Estats.
D’altra banda, al meu entendre, hi ha un sector dins d’aquests països europeus, lligat a la venda d’armes, que no vol en absolut que la regió es pacifiqui.
La repressió contra la diàspora kurda continuarà, doncs? Tan definitiva és l’amenaça d’Erdogan d’apropar-se més a la Xina?
La repressió contra la diàspora kurda no va començar amb les recents amenaces del govern turc, ve de molt enrere i, per descomptat, no ajuda en absolut a la resolució del conflicte. No obstant això, l’amenaça que llança Turquia a la Unió Europea d’apropar-se més a la Xina és un farol, ja que està molt lligada a l’economia europea, i més del 40% dels seus negocis d’exportació i importació són amb Europa, de manera que aquest canvi de rumb és més un gest mediàtic que alguna cosa real. És pura propaganda.
La lluita en els quatre territoris del Kurdistan
Iraq
La realitat del moviment d’alliberament kurd és molt diferent en cadascun dels quatre territoris que ocupa el seu poble. L’estadi més avançat seria l’Iraq, on els kurds gaudeixen d’autonomia política i administrativa. Considera que l’Iraq està ja guanyat?
A l’Iraq els kurds tenim de facto un Estat independent, encara que no l’haguem proclamat. De fet, el president del govern iraquià és kurd, i la constitució del país preveu que si el president és kurd, el primer ministre ha de ser un àrab i viceversa, és a dir que es garanteix institucionalment aquesta convivència. A més, l’Iraq està considerat un Estat federal i les llengües que es parlen al país -kurd i àrab- gaudeixen de l’estatus d’oficialitat. En realitat ha estat així des de la independència del país respecte al Regne Unit. Tot i això, hi ha hagut alguns conflictes, per exemple del 70 al 77, quan el govern es va negar a incloure Kirkuk -la principal ciutat del Kurdistan iraquià- dins de l’autonomia kurda perquè és una zona rica en petroli. Encara que la regió de Kirkuk està avui dia controlada políticament i militarment pels kurds, el conflicte no està encara resolt perquè administrativament segueix sota el control del govern iraquià.
A l’Iraq hi ha una llei que preveu referèndums perquè les regions de majoria kurda decideixin sota quina administració volen estar, però el govern actual no ha acceptat que es faci una consulta a Kirkuk, encara que en teoria s’hauria d’haver fet l’any passat. Saben que, si té lloc el referèndum, l’opció majoritària serà l’adhesió al Kurdistan.
Un altre dels grans problemes que tenim allà és el de l’explotació i venda del petroli. El govern central no vol que el govern regional tingui acords comercials a esquenes seves, encara que -de fet- ara mateix la majoria d’acords comercials i internacionals es signen amb el govern del Kurdistan directament, no amb el de l’Iraq, i això crea problemes. L’últim xoc, que va portar als dos governs gairebé al punt d’una guerra, va ser quan es va decidir crear una unitat de l’exèrcit estatal a Kirkuk. Els dos exèrcits, l’iraquià i l’autonòmic, gairebé es van enfrontar a les portes de la ciutat. I no es pot descartar una futura topada.
Iran
Abans deia que creu que a l’Iran hi haurà una guerra civil com la de Síria. Què li fa pensar això?
Iran està format per diversos pobles en conflicte: kurds, àzeris, balutxis, i molts altres. És el bressol i centre de civilitzacions històriques, però totes aquestes identitats estan reprimides pel règim xiïta. La seva situació política i social és bastant complicada. Si la situació a Síria i l’Iraq s’estabilitza, si es democratitza la zona, l’Iran no podrà escapar d’aquesta situació, es veurà obligada a canviar i a conferir a les regions que la formen poders polítics i culturals o entrarà en una guerra interna.
En aquesta guerra quin paper tindrien els kurds?
Bé, nosaltres no provoquem les guerres, només demanem el dret a l’autodeterminació del nostre poble. La postura del PJAK -el partit kurd iranià proper al PKK- és la de demanar un Estat federal, ja que el sistema polític iranià permet una transició fàcil al federalisme, que ve inclòs en el seu ADN: ja l’Imperi Otomà utilitzava un sistema de divisió regional. Les bases socials a l’Iran no són com les bases dels estats àrabs, estan molt polititzades, molt avançades culturalment, i per això crec que la possibilitat d’una revolució a l’Iran és molt factible.
De manera que, si Síria es democratitza, aquestes bases polititzades iranianes voldran el mateix?
Exactament. Aquí hi ha la lluita. Iran està fent el possible per impedir aquest canvi a Síria, encara que els rebels sirians tampoc tenen realment la intenció de democratitzar el país. La guerra a Síria s’encamina cap a una contesa entre xiïtes i sunnites. Diguem que hi ha un front xiïta, en el qual s’enquadren Iran, l’Iraq, Síria i a nivell internacional Rússia o la Xina, i a un nivell més abstracte alguns països de llatinoamèrica com Veneçuela o el Brasil. A l’altre bàndol hi serien Turquia, Qatar o l’Aràbia Saudita, que òbviament no estan allà per cap afany democratitzador, sinó per controlar el petroli i el gas. Quin exemple de democràcia pot donar un país com Aràbia Saudita?
Quin posicionament tenen els kurds en el conflicte sirià?
Nosaltres apostem a Síria per una solució democràtica, per la convocatòria d’eleccions lliures, per un canvi real, que contempli les demandes de tots els pobles que formen aquesta regió multiètnica i multireligiosa. Síria ens sembla una absoluta riquesa en aquest sentit. Els kurds treballem amb alguns grups àrabs, assiri-caldeus o armenis per aquest canvi democràtic, però no amb l’oposició en si, que està molt dividida. A més, dins d’aquest ventall hi ha grups que estan vinculats a Al-Qaida o que volen imposar la xaria a Síria, la gran majoria arribats de països com Afganistan o Líbia, recolzats econòmicament per Qatar i Aràbia Saudita i, d’altra banda, hi ha l’Exèrcit Sirià d’Alliberament (ELS) lligat als Germans Musulmans, que ja governen a Egipte o Turquia.
Aquests grups volien també controlar el Kurdistan Sirià, però no van arribar a entrar perquè els kurds controlen militarment totes les seves àrees i han establert ja un sistema d’autogovern per a la zona. Els kurds tenim allà una aliança amb 22 partits de totes les minories, però qui té el màxim poder i capacitat política i militar és el PYD, partit que té entre 60.000 i 70.000 militants i que pren com a líder i referent també a Abdullah Öcalan.
Creu que, si els kurds decidissin posicionar-se clarament entre els dos bàndols del conflicte sirià, decantarien la balança?
Sí, això crec. Fa poc els kurds sirians van signar un acord de pau amb l’ELS, després dels forts enfrontaments que hi va haver en algunes ciutats. Fins ara els kurds no han estat oficialment a l’oposició, però crec que si aquesta acceptés les peticions dels kurds d’autogovern per les seves regions, entrarien. Però fins ara estan en negociacions. De moment, la posició oficial és “no volem grups militars o armats en la nostra regió”. Això no vol dir que no acceptem refugiats al nostre territori, n’hem acollit ja a més de 200.000. L’exèrcit de Síria tampoc no hi entra, com molt bombardeja alguna vegada.
Quina relació i quin nivell de llibertats tenien els kurds amb el govern d’Al-Assad?
No teníem cap tipus de llibertat, tots els partits polítics kurds estaven prohibits. A més, el govern d’Al-Assad -que fins fa poc es considerava “germà” d’Erdogan- col•laborava estretament amb Turquia a l’hora d’extradir kurds. De fet, l’Iraq, l’Iran, Síria i Turquia tenien un pacte històric contra el nostre poble, encara que aquest es va trencar pel conflicte a Síria. Ara, els colonitzadors estan enfrontats entre ells i això obre una possibilitat de maniobra molt més gran per als kurds.
La sensació és que el moviment d’alliberament del Kurdistan mai ha tingut la victòria tan a prop com ara …
És un temps històric pels kurds, per primera vegada tenim una força important política, econòmica i armada i no recularem.
Paraules des del front 