Article aparegut a la secció “Roda el món” de La Directa núm. 327
Mali viurà el proper 28 de juliol unes eleccions presidencials que, només si succeís un miracle, posarien fi a l’etapa d’inestabilitat que viu el país del Sahel des del cop d’Estat del general Sanogo, al març del 2012. El president colpista –ara de transició- Dioncounda Traoré, pressionat per la comunitat internacional que li va oferir ajuda per foragitar els islamistes del nord a canvi de convocar eleccions, ha fixat la data precipitadament, en la pitjor època –enmig del Ramadà i de l’estació de pluges- i en el pitjor context, amb el conflicte al nord encara obert.
Candidats opositors i analistes polítiques coincideixen que les eleccions del proper 28 de juliol –amb una segona volta l’11 d’agost- haurien de ser postposades perquè, malgrat la voluntat general de retornar al camí de la democràcia formal i de tancar la contesa que ha generat la pitjor la crisi de fam i refugiats de la història del país, no existeixen les condicions per escollir lliurement el proper president. En primer lloc per la inseguretat que encara regna en les regions del nord del país, que el govern malià no controla totalment, l’amenaça d’un atemptat gihadista i, sobretot, pels problemes logístics que estan apareixent durant la campanya, que s’ha hagut de dur a terme de pressa i corrents. Tot plegat no sembla el millor escenari perquè la població maliana, amb un índex d’alfabetització del 30% i profundament despolititzada, pugui votar amb criteri i sense intimidació.
L’amenaça gihadista ben present
Tot i les declaracions grandiloqüents del govern francès assegurant que la missió amb la qual envaïren el nord del país el gener passat estava acomplerta, les milícies islamistes que van prendre les regions de Kidali, Gao i Timbuktu continuen actuant en forma d’atacs suïcides, atemptats amb bombes i xocs puntuals amb l’exèrcit regular malià. Els mujaidins estan més desorganitzats, amb les seves estructures parcialment desmantellades i els seus líders, com l’algerià Mokhtar Belmokhtar, suposadament morts, però no han estat derrotats. Es tem que les eleccions siguin un escenari idoni per demostrar que continuen actius i en peu de guerra i, tot i que el dia 28 es desplegaran a les ciutats més conflictives les tropes de la MINUSMA, la missió de l’ONU a Mali, l’amenaça d’un atemptat islamista genera molta intranquil·litat.
El polvorí de Kidal i l’MNLA
Mentrestant, els combatents tuaregs del Moviment per l’Alliberament Nacional de l’Azawad (MNLA per les seves sigles en francès), que continuen controlant la ciutat de Kidal, ja han assegurat en un comunicat que no acceptaran la celebració d’eleccions si el govern central no atura “el genocidi sistemàtic que practica l’exèrcit de Mali contra el poble de l’Azawad”. Després de setmanes de negociació, el govern malià de transició i els rebels tuareg de l’MNLA i d’un altre grup, l’Alt Consell per la Unitat de l’Azawad (HCUA), van arribar el 18 de juny passat a un preacord de pau, que es va trencar pocs dies més tard. La setmana passada els enfrontaments entre població tuareg i negra van causar quatre morts, desenes de ferits i destrosses a la ciutat, i el cap de setmana eren segrestats 5 agents electorals que van ser alliberats hores després. Tot i que ningú no en va reivindicar el segrest, tant testimonis com fonts del Ministeri de Seguretat malià han atribuït l’acte a l’MNLA. A hores d’ara sembla obvi pensar que la situació d’inseguretat i violència a Kidal fa impossible que s’hi desenvolupin unes eleccions amb normalitat, tot i que el govern ha accelerat les negociacions amb els tuaregs per pacificar la situació a contrarellotge de cara al proper diumenge.
Cal tenir en compte, a l’hora de valorar la profunditat de les arrels del conflicte malià, que fa 50 anys que dura, que les fronteres del país, la constitució i la llengua oficial són herència del colonialisme francès i, com en tants altres països africans, garantia d’inestabilitat interna i xocs entre ètnies. El 90% de la població viu a la meitat sud del país, terra fèrtil per al cultiu, mentre que la resta – on hi predomina la població tuareg – sobreviu en les planures desèrtiques del nord, oblidat pel desenvolupament econòmic i social.
Campanya problemàtica
La majoria dels 28 candidats –d’entre ells dues candidates- que concorren a les eleccions ha expressat les seves queixes pel mal plantejament de la campanya, que s’ha preparat en menys d’un mes. De fet, alguns d’ells, com Tiébilé Drame, han anunciat la seva retirada com a protesta pel que consideren una garantia de frau electoral. El principal problema logístic ha estat la distribució dels gairebé 7 milions de cartilles de votació, obligatòries per qui vol exercir el sufragi, que ara mateix encara no han estat distribuïdes per tot el país, fet que posa en dubte que diumenge hagin arribat a tothom. La distribució és encara més complicada si es compta amb les 350.000 desplaçades pel conflicte al nord i les més de 175.000 persones que han fugit a països veïns com Níger, Mauritània i Burkina Faso. D’entre elles, desenes de milers han demanat la seva cartilla de votació per poder votar el diumenge. Tot un desafiament logístic que, sumat als altres factors d’inestabilitat, podrien donar lloc a acusacions de frau i d’il·legitimitat del resultat electoral que revifarien un conflicte encara ben obert.
Paraules des del front 