Les kurdes, aquelles donasses

Juny del 2013, Dortmund (Alemanya)

Han estat dies impactants, intensos, immerses en la cultura kurda al bell mig d’Europa. No volíem Alemanya i no l’hem tinguda. La llengua dolça que ens embolcallava les oïdes era kurd -de vegades, canviaven al turc-, el pa moré, el té negre, la carn especiada, el formatge, les fulles de parra farcides d’arròs, allò amb què ens ompliem l’estómac no era pas originari d’Alemanya. Érem en un festival anual de dones, el Zilan festival, on estaven cridades a participar totes les exiliades i exiliats kurds -prop d’un milió- que viuen al centre i nord d’Europa.

La música, els balls, els vestits brillants, colorits, amb mànigues llarguíssimes per a poder nuar-les a l’esquena, les pells brunes, els cabells gruixuts i atzabeja recollits en una trena, amb la mateixa vitalitat que les formidables dones que cobrien. Les mirades alegres, els somriures francs, les riallades a un volum massa elevat, les abraçades, el contacte físic, aquell enteniment mutu gairebé automàtic. Res, més enllà de l’indret, no era centreeuropeu en aquelles cares, en aquell parc. I nosaltres, agraïdes. Agraïdes per l’hospitalitat sense límits, per tot l’aprenentatge generat per les dones i per a les dones, sobre la llengua i la cultura kurdes, sobre la lluita que les enfronta als estats turc, sirià, iranià i iraquià. Aprenentatge, sobretot, d’unes noves relacions entre dones, basades en la germanor i en la solidaritat sense ambigüitats. Elles formen el moviment, la seva vida és la lluita. No es casen, no tenen fills. La seva família és el poble kurd i, especialment, la guerrilla.

Les muntanyes, totes volen tornar a les muntanyes. Qandil, pelat, nevat, hostil, és casa seva. Alguna hi té el marit a la guerrilla d’homes, i els fills i filles a la guerrilla del jovent. D’altres, són a l’exili o viuen al Kurdistan i tenen la família en aquesta serralada fronterera entre Turquia i l’Iraq.

Hem sentit tants testimonis brutals aquests dies… Com el de la R., empresonada amb 13 anys per l’Estat turc en condicions deplorables, malgrat la il·legalitat de condemnar-la essent menor. La gran majoria no superen els 35, moltes d’elles mutilades i ferides, coixes, cegues per les bombes turques, mancades d’alguna extremitat per l’implacable fred de les muntanyes, pels estralls de la guerra. Pel parc hi volten, reconeixibles pel mocador blanc amb la bandera del Kurdistan brodada, les Mares per la Pau, exemple de coratge i resistència, subjecte activíssim de la lluita. La seva missió és fer sempre presents els seus fills i filles mortes, empresonats i desapareguts. Allà on van.

Però, sens dubte, cap trobada no ens colpeix com les paraules creuades amb el pare de Leyla Saylemez, assassinada fa gairebé un any a París, juntament amb la cofundadora del PKK Sakine Cansiz, “Sara” i Fidan Dôgan, “Rojbin”. La “Ronahî”, àlies de Saylemez, era la més jove de les tres activistes. L’home s’acosta a nosaltres amb pas ferm -tothom sap a hores d’ara que una delegació de dones catalanes volta pel parc- i ens interpel·la decidit.

“La meva filla va morir per ser kurda, però sobretot per ser dona. Perquè les dones són la garantia de la continuïtat de la lluita. És per això que les van matar”, es lamenta. “El seu assassinat no és tan sols un atac al poble kurd, és un atac a totes les dones, perquè sense elles cap revolució no és possible”, afegeix, citant el seu ‘Apo’ Öcalan.

La jove Leyla ens mira amb aquell mig somriure des de la pancarta que presideix l’escenari, on un grup de nens i nenes entona càntics patriòtics. Ens sembla la més feble de les tres. Fins que el senyor Saylemez ens explica que també la Rohanî va lluitar a la guerrilla de dones. “Va passar un temps a la muntanya, combatent, però la van enviar a París per motius de salut. Respiràrem tranquils perquè pensàvem que allà, a Europa, al país de la igualtat i la fraternitat, estaria segura. Però ens la van matar. Ho heu d’explicar a la vostra gent!”, ens suplica amb els ulls plens de llàgrimes.

La feina és nostra per contenir l’emoció que ens oprimeix la boca de l’estómac. “La seva filla és un exemple a seguir, un símbol de lluita”, li diuen les companyes. “I la nostra manera d’agraïr-li serà lluitant per l’alliberament de totes les dones”. L’home es trenca, les paraules es tornen inaudibles, incapaces de travessar la frontera dels llavis. Cada plec del seu rostre expressa al món la ferida oberta de la pèrdua. Ara ja som, nosaltres també, incapaces de contenir les llàgrimes. “Estic molt orgullós de la meva filla. El meu cor és ple de dolor, però també estic feliç, perquè se que en un altre indret del món, hi ha unes dones que s’interessen per la lluita de la Leyla. Desitjo que guanyeu i que les tres activistes mortes esdevinguin, també, un símbol per a les catalanes”, s’acomiada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s