Íñigo Errejón: “La fi del govern chavista no suposaria la fi del procés de transformació a Veneçuela”

Entrevista publicada en català a Extramurs.cat i en castellà a Rebelión.org

Fa unes setmanes que l’Íñigo Errejón (Madrid, 1983) ha tornat de Caracas, on ha estat realitzant una investigació per a la Universitat Central de Veneçuela i ha viscut de prop els darrers esdeveniments, la victòria electoral i la recaiguda de Chávez, que han tornat a posar el país al centre de l’actualitat. Aquest doctor i investigador en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid i membre del consell executiu de la Fundación CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) és una de les ments més joves i lúcides que estudien els processos de transformació al continent llatinoamericà. Doctorat amb una tesi sobre el procés bolivià, el MAS i la construcció de l’hegemonia, ha escrit, juntament amb Alfredo Serrano el llibre ¡Ahora es cuando, carajo! Del asalto a la transformación del estado en Bolivia  (2011) i és membre del consell editorial de la revista Viento Sur.

 

Com han reaccionat els i les veneçolanes davant la gravetat de la recaiguda de Chávez? 

A les zones més populars i humils, a Caracas però sobretot a l’interior del país, cada anunci sobre la malaltia del president ha despertat una onada de mobilització popular, en la qual es barrejava una forma molt particular de viure la religiositat amb l’apreci per la persona i la identificació amb el personatge polític. Als barris més acomodats de Caracas, els ‘partes’ del Ministre de Comunicació eren rebuts amb petards i aplaudiments. Jo crec que en aquest cas el procés ha estat menys intens perquè els veneçolans ja hi estan acostumats. A més, després de les eleccions d’octubre, que van suposar una mobilització política massiva, el país es trobava en una espècie de ressaca electoral, de cansament acumulat. A nivell polític, tothom sabia que el president estava malalt i que això podia passar, però regna una certa incertesa. Ha quedat molt clar qui és el candidat, ho està també el traspàs de legitimitat que va fer Chávez cap a Maduro, pel qual va tornar expressament de l’Havana, però encara hi ha incògnites pel que fa al futur.

Chávez, el candidat incert

Fa tot just un any que el president Chávez té càncer. No se sap del cert quina zona li afecta, tot i que es va originar a la pelvis, ni la gravetat de la malaltia o si aquesta es troba ja en fase de curació. L’única certesa és que el mandatari, de 57 anys, va viatjar el 30 d’abril -per cinquena vegada aquest any- a Cuba, on es tracta de la seva dolència. Les llargues absències del president, que ha passat més de cent dies fora del país, preocupen les classes populars, que l’han legitimat democràticament com a cap d’Estat i representant de la Revolució Bolivariana en 8 processos electorals i referèndums consecutius des de l’any 1999 (a excepció d’una consulta per reformar la constitució al 2007 que va perdre per dos punts de marge).

 Acostumat a prodigar-se en tota mena d’actes i aparicions televisives, l’absència de Chávez de la vida pública ha desfermat tota classe de rumors entre la oposició política i mediàtica, que l’ha acusat públicament de no poder fer front a les seves tasques com a mandatari i ha agitat el fantasma de la seva mort propera. De fet, una de les veus que més intervé als mitjans parlant sobre la malaltia de Chávez és José Rafael Marquina (@marqina04), un metge veneçolà antichavista resident als EUA, que malgrat ser especialista en medicina interna, pneumologia i trastorns de la son, s’ha erigit a Twitter en una espècie d’oncòleg que llança pronòstics sobre la evolució del càncer que pateix Chávez, arribant a afirmar, fins i tot, que moriria l’abril passat. El rumor va ser recollit per mitjans de tot el món i amb especial fervor pel diari espanyol ABC, que citava Marquina vetlladament en aquest article, on es prenia la llibertat d’assegurar que al president veneçolà li queden 8 mesos de vida i que “la seva salut es deteriora ràpidament i el càncer s’ha estès als ossos i a l’espina dorsal”.

El petroli argentí, pels argentins? Les raons de l’expropiació d’YPF

La locutora de l’acte anuncia la presència a la sala de la Presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, i de part del seu equip de govern, entre els quals es troba el vicepresident de la nació Amado Boudou. Acabades les presentacions, la veu femenina comença a llegir la nova proposta de llei que s’ha de debatre al Parlament. “Títol primer, capítol únic: De la sobirania hidrocarburífera de la República Argentina”, proclama abans no la interrompi una ovació del públic, mentre els joves de La Cámpora -la organització juvenil hereva de les Joventuts Peronistes- coregen des del fons de la sala “Cristina, corazón, acá tienes los pibes de la liberación”. La cap d’Estat resta amb expressió impassible fins que les veus callen.

El conflicte de les represes d’Aysén passa factura al govern xilè

La popularitat del president xilè, Sebastián Piñera, ha caigut quatre punts durant el mes de març, assolint un dels moments més baixos en els dos anys de mandat. Segons la darrera enquesta d’avaluació del Govern que ha fet Adimark, l’empresa líder en investigació de mercat del país, la desaprovació envers la gestió del mandatari és compartida pel 64% de la població. L’estudi va ser realitzat entre el 6 i el 31 de març, justament el període en què una de les zones més properes a l’extrem sud del país, la regió d’Aysén, va posar l’executiu contra les cordes.

Colòmbia, a les beceroles d’un procés de pau?

Aniara

Les FARC van anunciar ahir, a través de la portaveu de Mujeres del mundo por la Paz, Piedad Córdoba, que el proper dilluns 26 de març alliberaran els 10 ostatges que encara retenen. La guerrilla comunista, activa des dels anys 60, pretén així reafirmar el seu compromís amb el procés de mediació engegat per l’associació de Córdoba, malgrat que es temia que les darreres ofensives de l’exèrcit colombià els haguessin fet canviar d’opinió.

Ahir mateix el president Juan Manuel Santos anunciava –un cop més, a través del seu usuari de Twitter- que les forces armades havien mort 33 guerrillers de les FARC i capturat a 10 més a la regió de l’Arauca, fronterera amb Veneçuela. El ministre de defensa Juan Carlos Pinzón confirmava que el campament dels presumptes insurgents havia estat bombardejat per l’aviació militar, deixant un resultat final de 51 guerrillers “neutralitzats”, és a dir, morts o detinguts. El govern va felicitar l’exèrcit en un comunicat oficial, tot assegurant que “no celebrava que hi hagués víctimes mortals”.