Els “franctiradors” de la informació, periodisme de risc al Sàhara Occidental

Els videoactivistes de l’Equipe Media sahrauí assenyalen a la pantalla de l’ordinador la trajectòria d’una pedra llançada per un policia marroquí de paisà. El projectil impacta contra el cap d’una dona sahrauí embolicada amb una melfa groga i, tot seguit, el vídeo mostra una pantalla dividida. A l’esquerra, el rostre del policia que ha llançat la pedra –acompanyat d’un altre agent que assenyala una finestra com si el roc hagués caigut d’allà-, a la dreta, la imatge de la dona ensangonada i inconscient.

La gravació és tan sols una prova més de brutalitat policial contra els sahrauís que el grup de videoactivistes dels territoris ocupats, l’Équipe Media, ha enregistrat des del seu naixement l’any 2010, mesos abans de la revolta de Gdeim Izik, que va donar inici a l’anomenada Primavera Àrab. Sense aquests franctiradors de la càmera –com s’autoanomenen- hagués estat impossible trencar el bloqueig mediàtic que l’Estat marroquí imposa sobre els territoris que va colonitzar l’any 1975, aprofitant la retirada d’Espanya.

Experts coneixedors de les seves ciutats –la Laayoune, la Dakhla i la Smara ocupades- els videoactivistes s’avisen ràpidament de les nombroses manifestacions i accions espontànies que se succeeixen cada setmana. Manifestacions que, tot sovint, comencen  amb un grup de dones o de joves ensenyant una bandera sahrauí al carrer, en una finestra, des d’un cotxe, i acaben esdevenint massives. La darrera, que va tenir lloc fa tres dies a la platja Fem El oued de Laayoune, va acabar amb 12 activistes detingudes per la Gendarmerie Royale marroquina. Protegits per la minsa seguretat que els ofereix casa seva –els domicilis són violats periòdicament-, els membres de l’equip ensenyen fotografies dels cops que van rebre les detingudes, ja en llibertat,  i les marques de les manilles i les brides als canells.

Cada pocs dies, el lloc de Facebook d’Equipe Media difon noves imatges de càrregues policials i detencions, d’abusos en els controls de les forces de seguretat marroquina a les poblacions i a les carreteres o de judicis a activistes sahrauís, com el que va tenir lloc a Gulmim, a 400 km de Laayoune, dilluns passat. S’hi jutjava a 5 joves acusats de fer voleiar l’ensenya negra, blanca, verda i vermella en un partit de futbol. A priori una fotesa que els ha comportat condemnes d’entre 4 i 10 mesos de presó, per un fet que segons Marroc constitueix una “provocació”. Al judici hi va ser present únicament el pare d’un dels imputats, ja que un dispositiu de 70 agents de diferents cossos policials va barrar el pas a una comitiva de defensors sahrauís dels Drets Humans i a dues observadores internacionals catalanes.

“Trencar el bloqueig mediàtic ens està donant uns resultats impressionants. Per començar podem fer arribar a  qualsevol persona amb internet totes les vulneracions dels Drets Humans que tenen lloc cada dia als territoris ocupats del Sàhara Occidental i que havien estat amagades des del 1991”, assegura S.A., de 25 anys, un dels millorsfranctiradors de l’equip.

La valuosa tasca d’aquests videoactivistes, experts en desaparèixer pels terrats de les ciutats quan la policia els detecta gravant, els ha fet un dels blancs principals de les amenaces de l’ocupant. Com els blocaires tunisians i egipcis, com totes aquelles que desafien la censura a la llibertat d’informació, els membres de l’Equipe Media tenen ben present la possibilitat d’acabar empresonats o, una tècnica ben freqüent en el conflicte entre el Marroc i el Sàhara Occidental, essent víctimes d’una desaparició forçosa.

L’assassinat d’un opositor desferma la crisi més greu des de la caiguda de Ben Ali

Article publicat a La Directa 305

Tunísia ha patit aquesta darrera setmana la sacsejada política i social més forta des del derrocament del dictador Zine el Abidine Ben Ali, ara fa dos anys i un mes. La tensió latent que es vivia en els sectors polítics i sindicals de l’oposició laica i d’esquerres ha sortit a la superfície catalitzada per l’assassinat de l’advocat i activista Chokri Belaïd. L’execució de Belaïd, un dels líders del Front Popular pels Objectius de la Revolució, coal·lició unitària d’esquerres formada per 11 partits polítics, ha estat el detonant d’una fractura política que feia un any –des de la victòria electoral de l’islamisme moderat de l’Ennahda- que es gestava. I és que, malgrat l’anomenada Primavera Àrab i l’arribada de la transició democràtica, la vida quotidiana de les activistes ha continuat essent pràcticament tan opressiva com en la dictadura, gràcies –sobretot- a l’activitat de grups salafistes violents.

Molt perseguits durant el règim de Ben Alí per motius religiosos, però també pel seu tarannà violent, aquests grups fonamentalistes -amb uns 7.000 membres arreu del país- han protagonitzat autèntiques caceres d’estudiants, artistes, sindicalistes i membres dels moviments laics, d’esquerres o feministes, i se’ls assenyala com a autors de l’execució de Chokri Belaïd.

“La nació amazig existeix, però no és realista”

 Nora Miralles, Marc Miras/ Rabat (Marroc)

Entrevista publicada a Extramurs.cat en català i a Miradas de Internacional en castellà

Omar Idtnaine és analista polític i membre de l’Associacio Marroquina de Recerca i d’Intercanvi Cultural (AMREC en les seves sigles en francès), la primera entitat de defensa de la cultura amazig que es va crear al Marroc i la més gran. Fundada l’any 1967 a Rabat per un grup d’estudiants parlants de la llengua amaziga, el tamazight, l’AMREC naixia amb la vocació de garantir el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística i per promoure la llengua i la cultura imazighen (del poble amazig) per tots els mitjans possibles. Arran de la nova constitució, aprovada l’any passat, el tamazight -clarament minoritzat fins a la seva quasi desaparició durant dècades- ha estat declarat llengua oficial de l’Estat marroquí.

Com sorgeix el Moviment Cultural Amazig?

És difícil parlar de la qüestió amazig com un tot, ja que abasta un territori molt extens, des de les Illes Canàries a Egipte, i amb conjuntures molt diferents. Quan es va crear el que avui coneixem com a Moviment Cultural Amazig (MCA) del Marroc, la llengua i la cultura amaziga no estaven present als llibres, a les escoles o als mitjans. A més, no hi havia gaire informació editada  i la vam haver d’anar recopilant per tot el país. L’any 1980 es va celebrar a la Universitat d’Agadir un fòrum popular sobre la qüestió amazig, on hi van confluir els pocs moviments i organitzacions que llavors duien aquesta lluita. Al 1991 es redacta i es fa publica una Carta de Drets del Poble Amazig que recull les principals demandes del moviment al Marroc, enfocades sobretot a aconseguir la oficialitat de la llengua i a impulsar el tamazight dins les escoles, universitats, mitjans de comunicació i dins l’administració. A estendre-la a la vida publica, en definitiva. Parlem de moviment amazig al Marroc des de llavors, perquè el que existia abans eren petites associacions locals.

Promeses, arròs i un saquet de farina

Crònica d’una trobada amb els migrants subsaharians que malviuen a Uxda

“No en coneixem la nacionalitat”, m’adverteix un funcionari per correu. Fa un mes i mig, una pastera amb més de 60 migrants subsaharians s’enfonsava molt a prop d’Alhucemas. Una part dels seus tripulants van ser rescatats per la policia costanera, però la majoria –una quarantena- van acabar al fons del Mediterrani. D’ells i d’elles no se’n sap absolutament res, ni els noms, ni la nacionalitat, perquè  ningú es va preocupar de recuperar els seus cossos. Els va engolir la mar. Les gestions infructuoses contribueixen encara més a l’angoixa de no saber si en George, l’Abdoulaye, en Yakhuza i tots els altres  són vius. Ens vam acomiadar prometent-nos, ells, tenir molta cura en el llarg i perillós viatge que pensaven emprendre dues setmanes després cap a Europa. En pastera, precisament. Nosaltres els vam prometre, abans de deixar el bosc d’Uxda on vivien i tornar a la ciutat, explicar la seva història. Les seves passions, l’experiència viscuda en el trajecte fins aquella ciutat, el maltractament policial quotidià, el seu pas pels CIE espanyols. Potser encara són a Uxda, refugiats de nou després de ser deportats a la frontera algeriana per les autoritats marroquines. Potser van quedar-se a Nador, albirant Melilla des del turó del Gourogou i imaginant com voldrien que fos la seva nova vida a Europa, fugint de la repressió política a Ghana. Potser, i és un potser quasi sense alè, són al fons del mar, com tants i tantes cadàvers que s’amunteguen a les espatlles –per desgràcia no a la consciència- dels responsables de les polítiques anti-immigració europees i espanyoles. Per ells, que van fer que la paraula migrant deixés de ser per nosaltres un munt d’imatges abstractes de cossos en una platja i rescats de la Guàrdia Civil. Per ells, que ens van recordar que, al capdavall, les fronteres són instruments que només serveixen als interessos dels qui –amb l’espoli de segles- han generat la situació econòmica que obliga aquests joves a deixar enrere tothom qui estimen. Per ells, que es mereixen deixar de ser una xifra, una estadística, deixar de ser tractats com animals i esdevenir, d’una vegada, éssers humans amb una vida digna de ser viscuda.

Promeses, arròs i un saquet de farina

Text: Nora Miralles

Fotografies: Marc Miras Cabrera

Fa tres dies que vam arribar a Uxda, una ciutat desèrtica i tranquil·la, a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria, que resta tancada des de 1994. Aquí s’hi refugien més de 1.000 migrants subsaharians que han estat enxampats per les autoritats marroquines quan intentaven creuar cap a Europa, i abandonats a la terra de ningú que separa Marroc del país veí. Gairebé no s’hi veuen turistes, a Uxda, i els escassos hotels internacionals estan pràcticament buits. Hi hem vingut amb un objectiu ben clar, que fa temps que teníem entre cella i cella: conèixer aquests éssers humans en trànsit.

“Si pogués tornar enrere, al règim de Ben Ali, no ho dubtaria”

 

(Entrevista de N. Miralles, S. Montesinos, M. Roda, B. Vilaró, L. Peirón i D. Esteban)

L’Afef Tlili (Kasserine, 1983) s’atansa el got als llavis amb un moviment nerviós. Aquesta enginyera mediambiental de 29 anys és una de les 36 dones que hi ha a l’executiva d’Ettajdid, l’únic partit d’esquerres i laic que era legal durant el règim de Ben Ali. Nascuda a una de les regions més pobres de Tunísia, es va iniciar en la lluita contra la dictadura amb 16 anys i va participar activament a la revolta que va acabar amb la dictadura, l’any passat. Ara, sota el govern islamista de l’Ennahdha, assegura que continua rebent amenaces i que, probablement, haurà d’abandonar el país.

Com era la vida d’una activista durant la dictadura de Ben Ali?

Durant el règim de Ben Ali, relacionar-se amb algú d’un partit il·legalitzat podia comportar la mort, assistíem als mítings de forma clandestina. Al carrer sempre hi havia algú vigilant-te, senties por constantment, fins i tot quan eres a casa. Espantaven els meus pares dient-los que m’empresonarien, t’entraven a casa i desprès et deien “ahir et vas deixar la finestra oberta”. Els telèfons estaven intervinguts, el control era total! A les universitats hi havia grups d’estudiants que et vigilaven, i aconseguir feina era gairebé impossible per algú que no donava suport al règim. Si enviaves el teu currículum a una oferta de treball, informaven a l’empresa de les teves activitats i et trucaven preguntant-te “realment creus que aconseguiràs una feina?”. No tenies passaport, te’l negaven. Jo no en vaig tenir fins l’any passat.

Migrants subsaharians denuncien pallisses de la policia del Marroc

(Article aparegut al Diari Ara del dia 8/10/2012)

NORA MIRALLES / MARC MIRAS

NADOR |

Gourogou és una petita muntanya a 12 quilòmetres de Nador i a dues hores a peu de la tanca que blinda Melilla. Als seus boscos hi viuen refugiats més de 200 migrants subsaharians, la majoria nigerians, però també senegalesos, malians, gambians, guineans i ghanesos. Malgrat aquest aiguabarreig de nacionalitats, gairebé tots provenen de la costa occidental de l’Àfrica Negra i han arribat al Gourogou buscant la… (Llegir més)

 

L’auge dels grups salafistes amenaça les llibertats democràtiques a Tunísia

(article aparegut a La Directa número 268)

Adéu primavera. Quinze mesos desprès de la revolució del Gessamí, les pintades contra el règim a les parets de les cases encara perduren, però l’eufòria desfermada pel nou escenari polític obert amb la marxa del dictador Zine el Abidine Ben Ali s’ha convertit, per a moltes tunisianes, en decepció. Al país històricament més laic del Magreb, governat ara pel moviment islamista moderat Ennahda -en coalició amb el socialdemòcrata Ettakatol i el Congrés per la República –, la religió comença a impregnar tots els àmbits de la vida pública: el polític, el cultural, l’educatiu i -fins i tot- l’associatiu. El debat mediàtic està pràcticament copat per qüestions com la inclusió de la Xària com a font de dret en la nova constitució que s’està redactant, mentre que els desencadenants econòmics de la revolta -la corrupció del clan Ben Ali, l’altíssima taxa d’atur, l’abandonament de les zones més empobrides del país- continuen intactes. “El país està vivint un procés d’islamització evident. Els grups religiosos han fet entrisme en la majoria d’associacions polítiques i culturals”, es lamenta una jove dirigent d’Ettajdid, un dels tres grans partits d’esquerres. “A les escoles, mixtes i gratuïtes des de l’època de Bourguiba -el primer president de la Tunísia independent- es comença ara a separar nens i nenes, gràcies a la pressió dels grups salafistes, emparats per l’Ennahda”, afegeix. El conflicte entre el model de societat islàmica regida per la Xària que proposen aquests grups sunnites i el de societat musulmana laica que era el país fins ara, es fa cada dia més visible al carrer.