Íñigo Errejón: “La fi del govern chavista no suposaria la fi del procés de transformació a Veneçuela”

Entrevista publicada en català a Extramurs.cat i en castellà a Rebelión.org

Fa unes setmanes que l’Íñigo Errejón (Madrid, 1983) ha tornat de Caracas, on ha estat realitzant una investigació per a la Universitat Central de Veneçuela i ha viscut de prop els darrers esdeveniments, la victòria electoral i la recaiguda de Chávez, que han tornat a posar el país al centre de l’actualitat. Aquest doctor i investigador en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid i membre del consell executiu de la Fundación CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) és una de les ments més joves i lúcides que estudien els processos de transformació al continent llatinoamericà. Doctorat amb una tesi sobre el procés bolivià, el MAS i la construcció de l’hegemonia, ha escrit, juntament amb Alfredo Serrano el llibre ¡Ahora es cuando, carajo! Del asalto a la transformación del estado en Bolivia  (2011) i és membre del consell editorial de la revista Viento Sur.

 

íñigo-1-640x480

Com han reaccionat els i les veneçolanes davant la gravetat de la recaiguda de Chávez? 

A les zones més populars i humils, a Caracas però sobretot a l’interior del país, cada anunci sobre la malaltia del president ha despertat una onada de mobilització popular, en la qual es barrejava una forma molt particular de viure la religiositat amb l’apreci per la persona i la identificació amb el personatge polític. Als barris més acomodats de Caracas, els ‘partes’ del Ministre de Comunicació eren rebuts amb petards i aplaudiments. Jo crec que en aquest cas el procés ha estat menys intens perquè els veneçolans ja hi estan acostumats. A més, després de les eleccions d’octubre, que van suposar una mobilització política massiva, el país es trobava en una espècie de ressaca electoral, de cansament acumulat. A nivell polític, tothom sabia que el president estava malalt i que això podia passar, però regna una certa incertesa. Ha quedat molt clar qui és el candidat, ho està també el traspàs de legitimitat que va fer Chávez cap a Maduro, pel qual va tornar expressament de l’Havana, però encara hi ha incògnites pel que fa al futur.

Continua llegint

Promeses, arròs i un saquet de farina

Crònica d’una trobada amb els migrants subsaharians que malviuen a Uxda

“No en coneixem la nacionalitat”, m’adverteix un funcionari per correu. Fa un mes i mig, una pastera amb més de 60 migrants subsaharians s’enfonsava molt a prop d’Alhucemas. Una part dels seus tripulants van ser rescatats per la policia costanera, però la majoria –una quarantena- van acabar al fons del Mediterrani. D’ells i d’elles no se’n sap absolutament res, ni els noms, ni la nacionalitat, perquè  ningú es va preocupar de recuperar els seus cossos. Els va engolir la mar. Les gestions infructuoses contribueixen encara més a l’angoixa de no saber si en George, l’Abdoulaye, en Yakhuza i tots els altres  són vius. Ens vam acomiadar prometent-nos, ells, tenir molta cura en el llarg i perillós viatge que pensaven emprendre dues setmanes després cap a Europa. En pastera, precisament. Nosaltres els vam prometre, abans de deixar el bosc d’Uxda on vivien i tornar a la ciutat, explicar la seva història. Les seves passions, l’experiència viscuda en el trajecte fins aquella ciutat, el maltractament policial quotidià, el seu pas pels CIE espanyols. Potser encara són a Uxda, refugiats de nou després de ser deportats a la frontera algeriana per les autoritats marroquines. Potser van quedar-se a Nador, albirant Melilla des del turó del Gourogou i imaginant com voldrien que fos la seva nova vida a Europa, fugint de la repressió política a Ghana. Potser, i és un potser quasi sense alè, són al fons del mar, com tants i tantes cadàvers que s’amunteguen a les espatlles –per desgràcia no a la consciència- dels responsables de les polítiques anti-immigració europees i espanyoles. Per ells, que van fer que la paraula migrant deixés de ser per nosaltres un munt d’imatges abstractes de cossos en una platja i rescats de la Guàrdia Civil. Per ells, que ens van recordar que, al capdavall, les fronteres són instruments que només serveixen als interessos dels qui –amb l’espoli de segles- han generat la situació econòmica que obliga aquests joves a deixar enrere tothom qui estimen. Per ells, que es mereixen deixar de ser una xifra, una estadística, deixar de ser tractats com animals i esdevenir, d’una vegada, éssers humans amb una vida digna de ser viscuda.

Promeses, arròs i un saquet de farina

Text: Nora Miralles

Fotografies: Marc Miras Cabrera

IMG_3631

Fa tres dies que vam arribar a Uxda, una ciutat desèrtica i tranquil·la, a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria, que resta tancada des de 1994. Aquí s’hi refugien més de 1.000 migrants subsaharians que han estat enxampats per les autoritats marroquines quan intentaven creuar cap a Europa, i abandonats a la terra de ningú que separa Marroc del país veí. Gairebé no s’hi veuen turistes, a Uxda, i els escassos hotels internacionals estan pràcticament buits. Hi hem vingut amb un objectiu ben clar, que fa temps que teníem entre cella i cella: conèixer aquests éssers humans en trànsit.

Continua llegint

Les jeunes catalans face à l’indépendance

 

Jeunes Catalanes indépendantistes
Creative CommonsEnergético

Article publicat el 24/11/2012 a la revista Journal Europa: http://www.journaleuropa.info/Formats/Articles/Les-jeunes-catalans-face-a-l-independance

Une bonne partie des jeunes catalans se sont plongés dans une ambiance politique bouillonnante. Ils ont l’impression de participer à un processus historique. L’indépendance de la Catalogne est une thématique passionnante qui ne laisse personne indifférent.

La revendication de la souveraineté nationale catalane, non seulement en Catalogne, mais dans tous les territoires culturellement catalans (Catalogne, Pays Valencien, les Îles Baléares et la Catalogne Nord), a été présente est présente depuis deux siècles. Jusqu’à aujourd’hui, excepté durant la période antérieure à la guerre civile, cela ne représentait pas une exigence majoritaire. Cela était défendu presque exclusivement par le parti  Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) et la Gauche Indépendantiste, un mouvement politique qui est né il y a 40 ans, sous le régime franquiste. Mais deux mois après la plus grande manifestation indépendantiste à Barcelone (1,5 million de participants), nous sommes à deux doigts d’une élection à l’issu de laquelle, selon les sondages, les partis qui défendent le droit d’autodétermination des catalans (CiU, ERC, ICV, SI et CUP) pourraient obtenir entre 85 et 100 sièges sur 135.

Continua llegint

“Si pogués tornar enrere, al règim de Ben Ali, no ho dubtaria”

 

(Entrevista de N. Miralles, S. Montesinos, M. Roda, B. Vilaró, L. Peirón i D. Esteban)

L’Afef Tlili (Kasserine, 1983) s’atansa el got als llavis amb un moviment nerviós. Aquesta enginyera mediambiental de 29 anys és una de les 36 dones que hi ha a l’executiva d’Ettajdid, l’únic partit d’esquerres i laic que era legal durant el règim de Ben Ali. Nascuda a una de les regions més pobres de Tunísia, es va iniciar en la lluita contra la dictadura amb 16 anys i va participar activament a la revolta que va acabar amb la dictadura, l’any passat. Ara, sota el govern islamista de l’Ennahdha, assegura que continua rebent amenaces i que, probablement, haurà d’abandonar el país.

Com era la vida d’una activista durant la dictadura de Ben Ali?

Durant el règim de Ben Ali, relacionar-se amb algú d’un partit il·legalitzat podia comportar la mort, assistíem als mítings de forma clandestina. Al carrer sempre hi havia algú vigilant-te, senties por constantment, fins i tot quan eres a casa. Espantaven els meus pares dient-los que m’empresonarien, t’entraven a casa i desprès et deien “ahir et vas deixar la finestra oberta”. Els telèfons estaven intervinguts, el control era total! A les universitats hi havia grups d’estudiants que et vigilaven, i aconseguir feina era gairebé impossible per algú que no donava suport al règim. Si enviaves el teu currículum a una oferta de treball, informaven a l’empresa de les teves activitats i et trucaven preguntant-te “realment creus que aconseguiràs una feina?”. No tenies passaport, te’l negaven. Jo no en vaig tenir fins l’any passat.

Continua llegint

Migrants subsaharians denuncien pallisses de la policia del Marroc

(Article aparegut al Diari Ara del dia 8/10/2012)

NORA MIRALLES / MARC MIRAS

NADOR |

Gourogou és una petita muntanya a 12 quilòmetres de Nador i a dues hores a peu de la tanca que blinda Melilla. Als seus boscos hi viuen refugiats més de 200 migrants subsaharians, la majoria nigerians, però també senegalesos, malians, gambians, guineans i ghanesos. Malgrat aquest aiguabarreig de nacionalitats, gairebé tots provenen de la costa occidental de l’Àfrica Negra i han arribat al Gourogou buscant la… (Llegir més)

 

Chávez, el candidat incert

Fa tot just un any que el president Chávez té càncer. No se sap del cert quina zona li afecta, tot i que es va originar a la pelvis, ni la gravetat de la malaltia o si aquesta es troba ja en fase de curació. L’única certesa és que el mandatari, de 57 anys, va viatjar el 30 d’abril -per cinquena vegada aquest any- a Cuba, on es tracta de la seva dolència. Les llargues absències del president, que ha passat més de cent dies fora del país, preocupen les classes populars, que l’han legitimat democràticament com a cap d’Estat i representant de la Revolució Bolivariana en 8 processos electorals i referèndums consecutius des de l’any 1999 (a excepció d’una consulta per reformar la constitució al 2007 que va perdre per dos punts de marge).

 Acostumat a prodigar-se en tota mena d’actes i aparicions televisives, l’absència de Chávez de la vida pública ha desfermat tota classe de rumors entre la oposició política i mediàtica, que l’ha acusat públicament de no poder fer front a les seves tasques com a mandatari i ha agitat el fantasma de la seva mort propera. De fet, una de les veus que més intervé als mitjans parlant sobre la malaltia de Chávez és José Rafael Marquina (@marqina04), un metge veneçolà antichavista resident als EUA, que malgrat ser especialista en medicina interna, pneumologia i trastorns de la son, s’ha erigit a Twitter en una espècie d’oncòleg que llança pronòstics sobre la evolució del càncer que pateix Chávez, arribant a afirmar, fins i tot, que moriria l’abril passat. El rumor va ser recollit per mitjans de tot el món i amb especial fervor pel diari espanyol ABC, que citava Marquina vetlladament en aquest article, on es prenia la llibertat d’assegurar que al president veneçolà li queden 8 mesos de vida i que “la seva salut es deteriora ràpidament i el càncer s’ha estès als ossos i a l’espina dorsal”.

Continua llegint

El petroli argentí, pels argentins? Les raons de l’expropiació d’YPF

La locutora de l’acte anuncia la presència a la sala de la Presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, i de part del seu equip de govern, entre els quals es troba el vicepresident de la nació Amado Boudou. Acabades les presentacions, la veu femenina comença a llegir la nova proposta de llei que s’ha de debatre al Parlament. “Títol primer, capítol únic: De la sobirania hidrocarburífera de la República Argentina”, proclama abans no la interrompi una ovació del públic, mentre els joves de La Cámpora -la organització juvenil hereva de les Joventuts Peronistes- coregen des del fons de la sala “Cristina, corazón, acá tienes los pibes de la liberación”. La cap d’Estat resta amb expressió impassible fins que les veus callen.

Continua llegint

El conflicte de les represes d’Aysén passa factura al govern xilè

La popularitat del president xilè, Sebastián Piñera, ha caigut quatre punts durant el mes de març, assolint un dels moments més baixos en els dos anys de mandat. Segons la darrera enquesta d’avaluació del Govern que ha fet Adimark, l’empresa líder en investigació de mercat del país, la desaprovació envers la gestió del mandatari és compartida pel 64% de la població. L’estudi va ser realitzat entre el 6 i el 31 de març, justament el període en què una de les zones més properes a l’extrem sud del país, la regió d’Aysén, va posar l’executiu contra les cordes.

Continua llegint

L’auge dels grups salafistes amenaça les llibertats democràtiques a Tunísia

(article aparegut a La Directa número 268)

Adéu primavera. Quinze mesos desprès de la revolució del Gessamí, les pintades contra el règim a les parets de les cases encara perduren, però l’eufòria desfermada pel nou escenari polític obert amb la marxa del dictador Zine el Abidine Ben Ali s’ha convertit, per a moltes tunisianes, en decepció. Al país històricament més laic del Magreb, governat ara pel moviment islamista moderat Ennahda -en coalició amb el socialdemòcrata Ettakatol i el Congrés per la República –, la religió comença a impregnar tots els àmbits de la vida pública: el polític, el cultural, l’educatiu i -fins i tot- l’associatiu. El debat mediàtic està pràcticament copat per qüestions com la inclusió de la Xària com a font de dret en la nova constitució que s’està redactant, mentre que els desencadenants econòmics de la revolta -la corrupció del clan Ben Ali, l’altíssima taxa d’atur, l’abandonament de les zones més empobrides del país- continuen intactes. “El país està vivint un procés d’islamització evident. Els grups religiosos han fet entrisme en la majoria d’associacions polítiques i culturals”, es lamenta una jove dirigent d’Ettajdid, un dels tres grans partits d’esquerres. “A les escoles, mixtes i gratuïtes des de l’època de Bourguiba -el primer president de la Tunísia independent- es comença ara a separar nens i nenes, gràcies a la pressió dels grups salafistes, emparats per l’Ennahda”, afegeix. El conflicte entre el model de societat islàmica regida per la Xària que proposen aquests grups sunnites i el de societat musulmana laica que era el país fins ara, es fa cada dia més visible al carrer.

Continua llegint

Colòmbia, a les beceroles d’un procés de pau?

Aniara

Les FARC van anunciar ahir, a través de la portaveu de Mujeres del mundo por la Paz, Piedad Córdoba, que el proper dilluns 26 de març alliberaran els 10 ostatges que encara retenen. La guerrilla comunista, activa des dels anys 60, pretén així reafirmar el seu compromís amb el procés de mediació engegat per l’associació de Córdoba, malgrat que es temia que les darreres ofensives de l’exèrcit colombià els haguessin fet canviar d’opinió.

Ahir mateix el president Juan Manuel Santos anunciava –un cop més, a través del seu usuari de Twitter- que les forces armades havien mort 33 guerrillers de les FARC i capturat a 10 més a la regió de l’Arauca, fronterera amb Veneçuela. El ministre de defensa Juan Carlos Pinzón confirmava que el campament dels presumptes insurgents havia estat bombardejat per l’aviació militar, deixant un resultat final de 51 guerrillers “neutralitzats”, és a dir, morts o detinguts. El govern va felicitar l’exèrcit en un comunicat oficial, tot assegurant que “no celebrava que hi hagués víctimes mortals”.

Continua llegint