Promeses, arròs i un saquet de farina

Crònica d’una trobada amb els migrants subsaharians que malviuen a Uxda

“No en coneixem la nacionalitat”, m’adverteix un funcionari per correu. Fa un mes i mig, una pastera amb més de 60 migrants subsaharians s’enfonsava molt a prop d’Alhucemas. Una part dels seus tripulants van ser rescatats per la policia costanera, però la majoria –una quarantena- van acabar al fons del Mediterrani. D’ells i d’elles no se’n sap absolutament res, ni els noms, ni la nacionalitat, perquè  ningú es va preocupar de recuperar els seus cossos. Els va engolir la mar. Les gestions infructuoses contribueixen encara més a l’angoixa de no saber si en George, l’Abdoulaye, en Yakhuza i tots els altres  són vius. Ens vam acomiadar prometent-nos, ells, tenir molta cura en el llarg i perillós viatge que pensaven emprendre dues setmanes després cap a Europa. En pastera, precisament. Nosaltres els vam prometre, abans de deixar el bosc d’Uxda on vivien i tornar a la ciutat, explicar la seva història. Les seves passions, l’experiència viscuda en el trajecte fins aquella ciutat, el maltractament policial quotidià, el seu pas pels CIE espanyols. Potser encara són a Uxda, refugiats de nou després de ser deportats a la frontera algeriana per les autoritats marroquines. Potser van quedar-se a Nador, albirant Melilla des del turó del Gourogou i imaginant com voldrien que fos la seva nova vida a Europa, fugint de la repressió política a Ghana. Potser, i és un potser quasi sense alè, són al fons del mar, com tants i tantes cadàvers que s’amunteguen a les espatlles –per desgràcia no a la consciència- dels responsables de les polítiques anti-immigració europees i espanyoles. Per ells, que van fer que la paraula migrant deixés de ser per nosaltres un munt d’imatges abstractes de cossos en una platja i rescats de la Guàrdia Civil. Per ells, que ens van recordar que, al capdavall, les fronteres són instruments que només serveixen als interessos dels qui –amb l’espoli de segles- han generat la situació econòmica que obliga aquests joves a deixar enrere tothom qui estimen. Per ells, que es mereixen deixar de ser una xifra, una estadística, deixar de ser tractats com animals i esdevenir, d’una vegada, éssers humans amb una vida digna de ser viscuda.

Promeses, arròs i un saquet de farina

Text: Nora Miralles

Fotografies: Marc Miras Cabrera

Fa tres dies que vam arribar a Uxda, una ciutat desèrtica i tranquil·la, a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria, que resta tancada des de 1994. Aquí s’hi refugien més de 1.000 migrants subsaharians que han estat enxampats per les autoritats marroquines quan intentaven creuar cap a Europa, i abandonats a la terra de ningú que separa Marroc del país veí. Gairebé no s’hi veuen turistes, a Uxda, i els escassos hotels internacionals estan pràcticament buits. Hi hem vingut amb un objectiu ben clar, que fa temps que teníem entre cella i cella: conèixer aquests éssers humans en trànsit.