El conflicte del Sàhara Occidental “Vam saltar el mur per evitar a la família el patiment de ser empresonats de nou o desapareguts”

 DSC_0198-3-640x426-610x406

Entrevista publicada a Extramurs.cat

Es pot dir que Mohammed Hallab (Laayoune, 1981) va tenir sort. Activista sahrauí dels Territoris Ocupats, va aconseguir saltar clandestinament, l’any 2003, el mur fronterer entre Marroc i Algèria, i refugiar-se als campaments de Tindouf per evitar un nou empresonament. És la segona vegada que trepitja Laayoune des de llavors, després d’anys d’estira-i-arronsa amb el govern marroquí, que li negava l’entrada malgrat tenir permís de l’ACNUR per visitar els seus familiars.

Quan et van empresonar primera vegada?

Em vaig organitzar amb el moviment sahrauí des de ben jove, l’any 1995. Sortíem al carrer, participàvem de les manifestacions pacífiques a la nostra ciutat… El 17 de juliol de l’any 2002, ens van enganxar a mi i a quatre nois més en una mobilització i ens van tancar sis mesos a la “presó negra” de Laayoune.

Com és la “presó negra”, més enllà de la llegenda?

Fa honor al seu nom. És un lloc miserable i sense cap condició higiènica, sense cap garantia. La vida allà és molt perillosa.

Un cop alliberats, vau tardar poc a tornar als carrers…

Només uns mesos. De seguida vam tornar a participar de manifestacions, fins que en una marxa molt nombrosa per exigir que la selecció marroquina, que estava de visita, marxés dels Territoris Ocupats, van arrestar tres joves que sota tortura van confessar que nosaltres érem els organitzadors de l’acte. Van venir a buscar-nos a casa nostra.

Però no us hi van trobar.

Algú ens va avisar. Vam estar amagats durant tres mesos a casa d’un familiar, abans de fugir al desert, prop de Laayoune. Volíem evitar a la família el patiment de ser empresonats de nou o desapareguts, i vam decidir saltar clandestinament els murs que separen l’Estat marroquí i Algèria.

Com vau aconseguir saltar un mur tan fortament vigilat?

Vam caminar durant quatre nits des de Laayoune fins al mur, guiats pels beduïns, que es coneixen bé el desert i saben com arribar-hi. Posant el peu on l’ha posat el company que va davant, per no trepitjar una mina, ja que les rodalies del mur són una zona fortament militaritzada i plena de fosses i d’aquests artefactes explosius. El dia que en fa cinc vam saltar el mur, juntament amb set joves més, i ens en vam allunyar deu kilòmetres perquè no ens detectessin, fins a trobar uns camells. “Si hi ha camells, hi ha gent”, vam pensar. I efectivament, allí hi havia un home que ens va portar fins als campaments de refugiats de Tindouf. Una setmana més tard vam contactar amb les nostres famílies.

Us va costar adaptar-vos a la nova vida als campaments de refugiats?

El primer any va ser molt complicat, especialment l’adaptació al clima. Al desert de Tindouf les temperatures són extremes, hi passes molta calor, molt fred. Si li sumes que no coneixíem a ningú, que no teníem diners… Amb el temps, però, ens hi vam fer un lloc.

Fins al punt que et vas acabar implicant en la vida associativa als campaments…

Al 2005 vaig marxar a Líbia, a estudiar Ciències Polítiques, vaig tornar l’any 2010 i des de llavors treballo a l’Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauí, l’AFAPREDESA, que denuncia la situació lamentable dels Drets Humans al territori colonitzat pel Marroc. Per donar una dada: en 35 anys d’ocupació marroquina han desaparegut més de 500 sahrauís.

Què et va passar quan vas intentar tornar a Laayoune amb el programa d’intercanvi per a famílies sahrauís que impulsa l’ONU?

De seguida vaig tramitar el permís per a poder visitar els Territoris Ocupats i, finalment, l’any 2011, la delegació d’ACNUR al campament de Rabouni me’l va concedir. Però Marroc es va negar en rotund a deixar-m’hi entrar. Vaig fer una vaga de fam de 30 dies dins la seu d’aquesta agència de les Nacions Unides pels refugiats, exigint poder tornar a veure la meva família, fins que el comitè d’ACNUR a Ginebra em va venir a veure per dir-me que estaven negociant amb Marroc.

Però no van aconseguir que Marroc cedís.

No es movien de la seva postura: jo era un criminal i no m’hi volien, allà. I mira, jo he comès el mateix crim que tots els sahrauís: reivindicar la meva identitat i cultura. Afortunadament, vaig aconseguir un passaport algerià que em permet viatjar al Marroc i aquesta és la segona vegada que visito els meus a Laayoune.

I les autoritats marroquines no fan cap moviment?

La policia i els militars em miren, però no em diuen res perquè ara sóc ciutadà algerià. Em vigilen molt, això sí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s