Somàlia ho tenia tot per ser un dels Estats més forts del continent africà: una situació geogràfica privilegiada, petroli, minerals, pesca abundant i un fort sentiment nacional, basat en una llengua i cultura comunes i en una religió compartida per la gran majoria de la societat, l’Islam. Segons explica Martin Meredith a Àfrica, una historia de 50 años de independencia – fins a la colonització occidental per part de Gran Bretanya, Itàlia i França, Somàlia era bàsicament una nació de pastors nòmades, repartits per un vast i despoblat territori, però amb una rica cultura popular i una complexíssima organització social basada en clans, subclans i famílies, que ha perdurat fins a l’actualitat.
Quan Somàlia es va independitzar, l’any 1960, amb un govern fort i de base democràtica, tot semblava presagiar que el control dels seus recursos el faria esdevenir un dels països motors de l’Àfrica negra. Però tot es va començar a tòrcer en 1977, l’any que Mohamed Siad Barre, el general que havia fet un cop d’Estat el 1969, va desafiar Etiòpia per recuperar el territori històric de l’Ogaden, que havia quedat sota sobirania etíop durant la descolonització. La guerra va arruïnar el país i va obrir la porta a l’entrada d’armes i d’empreses estrangeres i el govern va patir un daltabaix que va propiciar que, l’any 1991, els clans tradicionalment enfrontats comencessin una guerra civil que dura ja més de 20 anys. El país que tant prometia és avui un Estat fallit devastat per la violència quotidiana, pel terrorisme fonamentalista del grup Al Shabab i per una crisi humanitària constant, que ha generat ja més d’un milió i mig de refugiats i exiliats, i que va provocar la mort per desnutrició de més de250.000 persones entre l’octubre de 2010 i l’abril del 2012.
Avui, una nova conferència internacional a Londres reunirà més de 50 països i organitzacions, com la Unió Africana o l’FMI, per traçar una estratègia que pacifiqui definitivament el país. La trobada, co-presidida pel primer ministre britànic David Cameron i per l’actual president somali, Hassan Sheikh Mahamud, girarà al voltant de tres punts: la construcció d’unes forces de seguretat efectives, el desenvolupament de la justícia i d’unes polítiques de control de les finances que posin fre a la corrupció, en un país que és considerat el més corrupte del món per l’ONG Transparència Internacional.
La conferència, que vol ser una mostra del suport internacional al nou executiu somali, s’ha marcat l’objectiu d’afiançar els avenços d’aquests darrers mesos i concretar l’ajuda per als plans de govern de Somàlia, amb vistes a que assoleixi per fi algun grau d’estabilitat política. La sensació general és que amb el nou govern, i amb l’expulsió de les milícies d’Al Shabab de Mogadiscio l’estiu passat, s’obre un nou escenari esperançador per al país de la banya d’Àfrica.
Inestabilitat enquistada
Tanmateix, les probabilitats d’èxit dels objectius que ha apuntat la conferència – la tercera sobre Somàlia en un any i mig- són més aviat escasses, com a mínim a curt i mitjà termini. I és que el somali no és un conflicte clàssic derivat només de l’espoli dels recursos naturals i de la falta de fons, que també, les seves arrels són profundes i remeten al procés de descolonització del país i a la complexa estructura clànica amb què s’organitza la societat. Cal afegir-hi a més, les conseqüències fatals de les diferents intervencions, directes o indirectes, de països com Etiòpia i Kenya, les veïnes de Somàlia, i especialment dels Estats Units.
Amb la celebració de les primeres eleccions lliures des dels anys 60, Hassan Sheikh Mahamud substituïa el novembre de l’any passat l’antic Govern Federal de Transició, nomenat pels Estats Units i la seva mà dreta a la regió, Etiòpia. Un govern ineficaç i sense cap legitimitat més enllà de les regions que voregen la capital, acusat de corrupció i malversació de fons fins i tot per part d’organismes com el Banc Mundial. L’arribada del nou executiu, que compta amb més suport internacional del que ha tingut mai cap govern somali, ha introduït -si més no- la voluntat de començar a reconstruir alguns aparells d’Estat.
Un dels esforços més importants que haurà de fer Hassan Sheikh Mahamud, segons la revista d’anàlisi Think Africa Press és acabar amb la impunitat amb què les milícies islamistes, però també les forces governamentals, abusen de la població civil i assassinen activistes i periodistes, com Mohamed Ibrahim Raage, mort el 21 d’abril passat. El nou executiu s’enfronta al repte de construir des de zero institucions tan bàsiques com la sanitat i l’educació, que només funcionen a les regions autònomes de Somalilàndia i Puntlàndia, i també la judicial, totalment desmantellada i sense cap legitimitat entre la població. És per això que una de les primeres reformes que es planteja és la del sistema de justícia, que hauria de passar per una criba en les forces governamentals i l’exigència de responsabilitats civils, així com la protecció dels infants -utilitzats com a soldats- i de les dones, exposades a la violència sexual extrema i quotidiana.
Alguns dels canvis en l’estructura de poder que planteja el nou executiu, però, podrien ser contraproduents. Per exemple, si abans els quatre clans més poderosos de Somàlia -Hawiye, Darood, Diir i Rahanweyn – compartien els tres principals càrrecs del Govern de Transició (el president, el president del Parlament i el primer ministre), el nou govern només té deu càrrecs ministerials, amb la qual cosa no tots els clans estan representats, fet que no sembla un avantatge a l’hora d’aconseguir la llargament anhelada estabilitat. Sobretot, si tenim en compte que, en aquest sistema d’organització social, la política consisteix en fidelitats canviants i coalicions temporals de llinatges.
Divisió territorial i control
En el cas que el govern de Hassan Sheikh Mahamud arribés a desenvolupar aquestes estructures, hauria de fer front a una realitat incontestable: la limitadíssima influència que el govern de Mogadiscio té a Somàlia. Quan Siad Barre va fugir del país i la lluita entre clans va esclatar, Somalilàndia i Puntlàndia (veure mapa) van aprofitar l’avinentesa per proclamar-se regions autònomes i autogovernades i Mogadiscio va quedar dividida en dos per una línia anomenada Green Line.
Tant Somalilàndia com Puntlàndia, regions estratègicament molt importants per ser la porta d’entrada al Mar Roig i riques en recursos miners i pesquers, han refusat d’assistir a la conferència de Londres i reclamen el seu futur en solitari. La institucionalització d’aquesta divisió territorial, que no es basa en criteris històrics ni lingüístics, sinó econòmics, s’afegiria a un dels grans traumes nacionals del país, la pèrdua de 3 dels seus 5 territoris històrics durant la descolonització, a mans de Kenya i Etiòpia i amb la creació de Djibouti.
Mapa territorial de Somàlia amb les diferents regions i el seu control
Per altra banda, després de la caiguda del règim, l’auge de la ideologia islamista, l’absència de normes i lleis i les desastroses intervencions internacionals de principis dels noranta van fer emergir el salafisme wahabista i es van crear les milícies Al Shabab, que s’autovinculen a Al Qaeda. Al Shabab controlava la meitat de Mogadiscio, fins que les tropes de la Unió Africana van foragitar el grup fonamentalista l’estiu passat, i encara té una forta presència a gran part del centre i, sobretot, del sud de Somàlia, on imposa la llei islàmica. Malgrat el discurs un xic triomfalista de l’AMISOM (la missió de la Unió Africana per Somàlia) sobre el retrocés de les milícies islàmiques, Al Shabab va demostrar la potència operativa que encara manté a la capital fa tan sols uns dies, quan un cotxe bomba contra un comboi governamental va causar la mort d’11 persones al centre de Mogadiscio.
Intervencionisme interessat
Podria semblar que Somàlia està a les portes de la seva reconstrucció, gràcies a la mediació -i sobretot al finançament- dels organismes i donants internacionals. Però volen realment aquests països que intervenen a Somàlia directament o indirectament aconseguir l’estabilitat del país i crear un govern fort que generi legitimitat en la majoria dels clans?
Si prenem com a referent les actuacions que els Estats Units, l’OTAN, Kènia i Etiòpia han dut a terme les darreres dècades a Somàlia, queda palès que -lluny d’oferir ajuda humanitària- la intervenció dels Estats ha estat condicionada pels seus interessos ocults a la zona. La intervenció estrangera a Somàlia té precedents sagnants: el desembarcament de les tropes nord-americanes l’any 1991, la invasió etíop recolzada per Estats Units l’any 2006 contra de la Unió de Corts Islàmiques (UCI), que va provocar el desplaçament de milions de somalis i va precipitar l’ascens d’Al Shabab, que es va separar de l’UCI moderat durant el curs de la guerra. Les motivacions d’aquestes han girat sobre tres eixos: la lluita contra la pirateria o aposta per la pesca il·legal de la UE i el control que l’OTAN practica sobre l’entrada al Mar Roig; la desactivació de l’amenaça islamista o bloqueig de les relacions comercials d’Àfrica amb la Xina per part dels Estats Units i la protecció de Kenya i Etiòpia, o el blindatge els governs amortidors en les regions frontereres.
Mentre que alguns analistes, com Rosella Marangio, de l’Institut Affari Internazionali, atribueixen errors a les diferents intervencions internacionals però les justifiquen com a humanitàries, d’altres comMohamed Hassan, etíop i expert en geopolítica i món àrab, asseguren que no és casual que fins ara no hagi estat possible reconstruir un govern fort a Somàlia. Per a ell, com per a Jonathan Jacobs, de Think Àfrica Press, fenòmens com la pirateria, l’islamisme violent de grups com Al Shabab o els conflictes territorials han actuat com a excuses perfectes per disfressar una ingerència internacional que responia a interessos econòmics i polítics dels països implicats.
Paraules des del front 