Mali a les portes d’unes eleccions ben inoportunes

Article aparegut a la secció “Roda el món” de La Directa núm. 327

Mali viurà el proper 28 de juliol unes eleccions presidencials que, només si succeís un miracle, posarien fi a l’etapa d’inestabilitat que viu el país del Sahel des del cop d’Estat del general Sanogo, al març del 2012. El president colpista –ara de transició- Dioncounda Traoré, pressionat per la comunitat internacional que li va oferir ajuda per foragitar els islamistes del nord a canvi de convocar eleccions, ha fixat la data precipitadament, en la pitjor època –enmig del Ramadà i de l’estació de pluges- i en el pitjor context, amb el conflicte al nord encara obert.

Candidats opositors i analistes polítiques coincideixen que les eleccions del proper 28 de juliol –amb una segona volta l’11 d’agost- haurien de ser postposades perquè, malgrat la voluntat general de retornar al camí de la democràcia formal  i de tancar la contesa que ha generat la pitjor la crisi de fam i refugiats de la història del país, no existeixen les condicions per escollir lliurement el proper president. En primer lloc per la inseguretat que encara regna en les regions del nord del país, que el govern malià no controla totalment, l’amenaça d’un atemptat gihadista i, sobretot, pels problemes logístics que estan apareixent durant la campanya, que s’ha hagut de dur a terme de pressa i corrents. Tot plegat no sembla el millor escenari perquè la població maliana, amb un índex d’alfabetització del 30% i profundament despolititzada, pugui votar amb criteri i sense intimidació.

Somàlia, encara molt lluny de la pau i l’estabilitat

Somàlia ho tenia tot per ser un dels Estats més forts del continent africà: una situació geogràfica privilegiada, petroli, minerals, pesca abundant i un fort sentiment nacional, basat en una llengua i cultura comunes i en una religió compartida per la gran majoria de la societat, l’Islam. Segons explica Martin Meredith a Àfrica, una historia de 50 años de independencia – fins a la colonització occidental per part de Gran Bretanya, Itàlia i França, Somàlia era bàsicament una nació de pastors nòmades, repartits per un vast i despoblat territori, però amb una rica cultura popular i una complexíssima organització social basada en clans, subclans i famílies, que ha perdurat fins a l’actualitat.

Quan Somàlia es va independitzar, l’any 1960, amb un govern fort i de base democràtica, tot semblava presagiar que el control dels seus recursos el faria esdevenir un dels països motors de l’Àfrica negra. Però tot es va començar a tòrcer en 1977, l’any que Mohamed Siad Barre, el general que havia fet un cop d’Estat el 1969, va desafiar Etiòpia per recuperar el territori històric de l’Ogaden, que havia quedat sota sobirania etíop durant la descolonització. La guerra va arruïnar el país i va obrir la porta a l’entrada d’armes i d’empreses estrangeres i el govern va patir un daltabaix que va propiciar que, l’any 1991, els clans tradicionalment enfrontats comencessin una guerra civil que dura ja més de 20 anys. El país que tant prometia és avui un Estat fallit devastat per la violència quotidiana, pel terrorisme fonamentalista del grup Al Shabab i per una crisi humanitària constant, que ha generat ja més d’un milió i mig de refugiats i exiliats, i que va provocar la mort per desnutrició de més de250.000 persones entre l’octubre de 2010 i l’abril del 2012.